2009: problemes generen problemes

Sí, és el típic article de fi d'any. Anàlisi de l'any transcorregut i una ullada al que ens espera.

El 2008 ha estat l'any en què el món en conjunt ha pres consciència de la crisi on ens trobem. No encara de la magnitud real que té, però sí clarament de que els temps han canviat. A nivell espanyol, es començava l'any marcats per les eleccions. El PSOE ho negava tot i es perdia un temps preciós. Van guanyar les eleccions, però era un regal ben enverinat per a ZP.

No va ser fins a tornar de vacances que el Govern va acabar acceptant que hi havia un problema i que s'hi havia de parar degudament atenció. Prova d'això és el mateix motto del bloc, creat al juny, quan encara s'utilitzaven eufemismes com "desacceleració" o "aterratge".

També a l'estiu el petroli feia el cim a $150 i posava per ara final a un dels factors més preocupants a curt termini, la inflació generada pel seu encariment. Similarment, uns mesos més tard, l'euribor, una altra de les principals preocupacions de gran part de la població, començava el seu descens a partir del descens del BCE dels tipus d'interès. És un factor d'alleujament que notaran les famílies sobretot al llarg del 2009.

A nivell polític, a Catalunya, més decepció encara, aquesta és la conclusió més fàcil a treure. Els nostres dirigents no han demostrat estar a l'altura, i arrosseguen gran part del país cap a la decadència. Seran necessàries moltes cares noves a primera línia per poder confiar de nou en una classe totalment desacreditada. Això és però quelcom que necessita temps, per la qual cosa el 2010 es comença a visualitzar com una oportunitat que es tornarà a desaprofitar.

I així arribem a aquest 2009. "Problemes generen problemes", perquè serà un any en què les solucions que ja s'han començat a aplicar per a resoldre els problemes detectats, i totes aquelles solucions que es plantejaran aquest any, començaran a tenir efectes col·laterals. Una nova onada de més i pitjors maldecaps arribarà aquest 2009, i en gran part, seran generats per les decisions que s'han pres.

Serà segurament l'últim any que s'intentarà resoldre la crisi amb pedaços, però quan tothom sigui conscient que aquests no poden solucionar els problemes de fons ja serà massa tard. Aquesta és una llista de les coses que probablement passaran aquest 2009.

Món

• A grans mals, grans remeis. Els tipus d'interès continuaran el seu descens global. Això, però, no serà suficient, ja que el crèdit està paralitzat. Als EUA, i també a Espanya, s'encararan llavors mesures per arribar directament a les famílies (estil 400€ de ZP).

• Als EUA, constatació que han de refer els sectors productius de l'economia, i que s'ha de procedir a la devaluació del dòlar, encara que sigui de forma encoberta. A la Xina no li agradarà gens. Al Japó tampoc, però ells també necessiten la devaluació del yen.
  

• Europa es veurà obligada a moure fitxa si no vol tenir un súper-euro com a nova moneda de referència mundial. Però començaran a aparèixer veus que diguin que és aquest el paper que ha d'acceptar.

• El Tresor dels EUA, en fallida. El Govern cada cop necessita més diners, però no pot pagar els deutes i els inversors perden la confiança i fugen dels bons estatals. Obama requerirà l'ajuda de la Fed, però aquesta també té un límit.

• Obama es troba davant un dilema: ha de crear dòlars perquè creu així ajudar els americans, però els xinesos demanen un dòlar fort. Obama tria imprimir.

• La Xina, ja ho hem dit, no s'ho pren gens bé... amb el que això pugui voler dir.

• Més inestabilitat: Rússia i els països àrabs necessiten un petroli més car. Faran el que calgui per aconseguir-lo.

• Més països segueixen el camí d'Islàndia, entre ells països de l'Europa de l'est i fins i tot potser algun de la zona euro. Seguiran caient empreses importants i administracions locals.
  

• Comença el debat seriós sobre la introducció d'una nova moneda als EUA.

• Obama salvarà finalment el sector automobilístic (pràcticament nacionalitzant-lo) abans de l'abril.
  

Societat

• Començaran les mobilitzacions, i serà convocada una vaga general.

• Més escàndols d'estafes i corrupció.

• L'atur continua disparant-se, a més del 15%.
  

• La delinqüència i la inseguretat s'incrementen gradualment. Més xenofòbia.

• La morositat s'incrementa fins a grans xifres els dos primers trimestres. A partir d'aquí, caixes d'estalvis i bancs en dificultats desmunten el mite del sistema bancari espanyol

• No obstant, possiblement hi haurà un lapsus de temps entre mitjans i finals d'any en què, com en un ull d'un huracà, semblarà que els problemes comencen a remetre.
  

Catalunya

• Creix el descrèdit del PSC, i del tripartit per extensió. ICV i ERC no es volen veure afectats i es desmarquen d'algunes decisions.

• No obstant, cap altre partit se'n beneficia de forma important, sinó que creix el rebuig polític.
  

• En general, tot anirà a pitjor. Ens haurem d'aferrar al Barça per tenir alegries col·lectives.

Precisar dates per a fets concrets, el timing, en general és difícil ja que depenen de moltes variables. I és difícil pronosticar la segona meitat del 2009, perquè depèn de com vagi la primera part, però probablement tindrem aquest efecte "ull d'huracà" després d'uns primers mesos moguts.

Hi ha un risc real de guerres ja que la història demostra que és una sortida recurrent als problemes econòmics. Els detonants de les guerres són a vegades fets puntuals inesperats, per la qual cosa és difícil predir-les. Però, a hores d'ara, cap guerra important sembla imminent.

Doncs bé, no són unes previsions de flors de colors com les que fins fa poc feien tots els organismes dedicats a això, però és important no tancar-se davant la realitat, que no té bon aspecte. 2009 serà pitjor que 2008... però millor que 2010.

Catalunya, oficialment en recessió. I aquí ningú no se n'assabenta.

Aquest divendres l'Idescat va publicar les dades del PIB català del tercer trimestre. Sembla però que el conjunt dels periodistes del país van decidir tirar d'agència i passar de llegir-se les dades publicades, ja que, copio textualment:

La desacceleració continuada de la majoria de components del PIB de Catalunya confirmen l'escenari de recessió econòmica, que presentant en aquest període una variació intertrimestral del PIB negativa per segon trimestre consecutiu (-0,2% en el tercer trimestre del 2008 i -0,1% en el segon).

En aquest bloc, però, això no és cap sorpresa, sinó una confirmació. Vam advertir que això passaria exactament així tan aviat com al juliol, quan explicàvem que, al contrari del que es deia als mitjans, el PIB havia decrescut el segon trimestre. Hi vam tornar a l'octubre, quan van sortir les dades d'aquell segon trimestre, explicant que estàvem a dies de la recessió oficial. I alguns mitjans, encara que no direm noms, sabien que quan en Castells avancés dades del tercer trimestre seria oficial que Catalunya entrava en recessió.

Doncs això és el que va passar: pocs dies després, com des d'aquí s'havia advertit, el Departament d'Economia va dir que el PIB havia caigut una dècima al tercer trimestre. I així es com es va "informar" de la notícia en algun mitjà:

Les dades dels últims mesos mostren com l'economia catalana s'ha anat refredant fins a arribar al creixement negatiu del tercer trimestre de l'any. Si els números vermells es mantinguessin al quart trimestre, s'entraria tècnicament en recessió.

Les dades mostren això? Encara hem de creure que algun periodista es mira les dades? No, les dades indicàven que ja estàvem en recessió.

Però la majoria dels periodistes, al cap i a la fi, no són més que culpables per omissió. El Departament d'Economia, amb els seus jocs malabars, és qui va començar la intoxicació. Des d'aquí hem dit repetides vegades que el conseller Castells posa de manifest amb la seva actuació que o bé és un mentider o bé és un incompetent. Doncs bé, que dos dies abans de confirmar-se la recessió ell digui que aquesta pot arribar d'aquí uns trimestres ens fa decantar per la primera tesi.

En Castells és un mentider. Els mitjans li segueixen el joc. I tot per què? Tanta por fa dir que Catalunya ha entrat en recessió amb les dades a la mà abans que Espanya? Antoni, on són ara les "bones bases" de l'economia catalana?

En una conferència a Girona, ha reivindicat el paper de "lideratge" de Catalunya a nivell espanyol, tot dient que el sistema català té "molt bones bases".

En una cosa sí que té raó, en Castells. Seguim líders a nivell espanyol, encara que això a hores d'ara vulgui dir ser els primers en entrar en recessió.

Les borses són millors que l'IPC

Inflació o deflació... com podem saber qui porta la davantera? L'Índex de Preus al Consum fa anys que va deixar de ser un indicador econòmic per a passar a ser un instrument polític, però tot i això se segueix utilitzant amb el propòsit d'avaluar la inflació. Proposo un nou exercici: avaluem a partir d'ara la batalla inflació-deflació a partir de l'evolució de la borsa.

Molt probablement els apòstols de la deflació estaran plenament d'acord en això, ja que d'ells he escoltat les pitjors previsions per al Dow Jones, ja siguin els 4000 punts, 1000, o simplement la seva desaparició. En canvi, els que parlem de l'amenaça més imminent de la inflació ens solem fixar més en les commodities, ja siguin els aliments, l'or i la plata o el petroli. En realitat, però, no hauriem de tenir problema en fixar-nos únicament en la borsa, ja que actualment la correlació entre tots dos elements és força gran.

Posem-nos en una mica de context històric recent. El primer semestre de l'any l'amenaça era l'estanflació, de tal forma que la borsa queia (per les males previsions econòmiques que es reflectirien en els beneficis) mentre que sobretot el cru es disparava. En canvi, des de l'estiu els ecos deflacionistes s'han fet forts ja que el desapalancament ha fet realitat les seves prediccions i tots els índexs han caigut, sobretot precisament les commodities.

Al cap i a la fi, aquests moviments han reflectit el moviment del capital. De les borses es va dirigir a l'especulació amb matèries primeres, i un cop la por va arribar allà s'ha dirigit cap als bons dels governs, com a últim bastió del que es considera segur. La situació en aquest mercat ja és exagerada a hores d'ara i no pot acabar bé en cap dels escenaris (en parlarem properament). En el nostre, la inflació, els inversors acabaran sortint dels bons per buscar majors rendibilitats (potser també major seguretat), en commodities però també en borsa.

I és que si s'inunda el sistema de liquiditat, tornaran la cobdícia i les ganes d'arriscar per guanyar. I s'invertirà en qualsevol cosa que pugui pujar de preu. Això, òbviament, inclou les borses, que arribarien a nous màxims davant la sorpresa dels que prediuen que no els tornarem a tocar en vint anys. Però també el petroli o els aliments, que ens repercutiran aquesta inflació ràpidament en les compres del dia a dia. Com es veu, és un escenari de irracionalitat global que fàcilment porta a la hiperinflació, i passa per imprimir i repartir bitllets de forma indiscriminada per a combatre la crisi - quelcom molt semblant al que estan pensant els il·luminats del moment, des d'Obama fins a ZP.

Per descomptat un escenari així significaria la devaluació de totes les monedes que participin en aquesta orgia d'inversió, siguin el dòlar i el yen (els organitzadors de la festa) o l'euro (probablement participant, a la vista dels últims fets). Per no perjudicar les seves exportacions, la majoria de la resta de les sistemes monetaris també s'hi haurien d'apuntar. Això organitzaria una cursa global cap als actius tangibles com els que hem anomenat, però també l'or o la plata, a falta d'una moneda internacional que mantingui el valor.

Per descomptat tot això originaria moltes més conseqüències, però quedem-nos amb la idea del principi d'aquest post. A partir d'ara, cada pujada de la borsa serà un punt per a la inflació, i cada descens una victòria per a la deflació. L'augment significa que els inversors disposen de líquid i volen rendibilitzar els seus diners, mentre que la baixada és el contrari - necessitat de liquidació d'inversions, desapalancament i conservació en efectiu davant del progressiu augment del poder adquisitiu del cash. El Dow és avui als 8.600 punts. Si tornem a màxims (14.000) guanya la inflació. Si tornem al 1993 (3.500) guanya la deflació. Un moviment del 60%, el que primer succeeixi.

Deflació inflacionària

Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Quantes vegades ho hem sentit, i de que poc ens serveix haver-la escoltat. A tots en general, però sobretot, com no, a economistes i polítics, i a alguns dels que parlen en nom seu, periodistes i experts diversos.

I és que tots aquests a qui en un parell de mesos els ha vingut el pànic a la deflació, se'ls hauria de recordar que hi ha un assassí d'economies molt més implacable i ràpid anomenat inflació. No deu haver dormit bé darrerament el vençut Trichet, obligat a seguir el joc baixant tipus per evitar un súper-euro i que cada cop més mirades es dirigissin cap a ell com a responsable del deteriorament.

Doncs molt bé, es baixaran els tipus al zero, o a nivells negatius si és necessari (al capdavall, els tipus reals ja ho són). Es posaran totes les condicions que permeten que el monstre es desperti. L'excés de liquiditat eventualment vencerà la pròpia trampa de la liquiditat. I si això passa, la hiperinflació apareixerà.

Tot això ja ha passat abans, però com a addictes que creuen que "ells controlen", els responsables econòmics creuen que aquest cop sí, que són capaços d'administrar la quantitat de diners i els preus i aconseguir crear artificialment un equilibri màgic. De moment, a imprimir, per evitar la deflació. Però, de quina deflació estem parlant? De la deflació immobiliària, conseqüència d'una bombolla? Des de quan que un mercat torni a la racionalitat és dolent? Del reajustament dels marges comercials d'alguns establiments? Això no és ni més ni menys que un automatisme del mercat que l'ajuda a millorar, ja que els consumidors afavoriran els comerços amb millors preus. Llavors, quina és la deflació que fa por?

Doncs és una de naturalesa diferent. És la deflació de sous la que fa por. Producte de l'augment de l'atur, és d'una certa lògica pensar que a més possibles treballadors per a un lloc de treball, més baix serà el preu que s'haurà de pagar al candidat seleccionat. Simple oferta i demanda.

El problema és que la situació actual ho té tot menys simplicitat. Per començar, i això ja ens ho va ensenyar la història, els sous són rígids a la baixa, i sobretot tenen un important suport en el llindar de subsistència de cada treballador. Això vol dir que, si un treballador no pot amb el que cobra garantir la seva pròpia supervivència, simplement no farà aquesta feina. Preferirà reconvertir-se o emigrar, si alguna d'aquestes alternatives li proporciona més perspectives de futur. Tampoc a les empreses els interessa baixar els preus més avall d'un cert nivell que els garanteixi la viabilitat. Ho poden fer un cert temps, però si no hi ha expectatives de millora, simplement acabaran tancant abans que perdre més el temps i els diners. És el camí que segueixen les immobiliàries, per exemple, que prefereixen donar els seus actius als bancs abans de vendre'ls a un preu massa baix que al cap i a la fi no els salva de res.

En realitat doncs, una disminució com la que vivim de reducció del consum no té per què causar una deflació progressiva. Poden baixar els preus fins a uns certs nivells, a partir dels quals, cessarà l'activitat econòmica i per tant es reduirà l'oferta de productes. I la reducció de l'oferta és un altre factor inflacionari.

Per tot això explicat es pot donar que aquesta setmana, per exemple, el forner del barri hagi hagut de pujar el preu del pa, davant de tota la lògica que diu que els ha de baixar (partint del fet que el preu dels cereals ha caigut i del també descens de la capacitat de compra dels possibles consumidors). La realitat és que el productor de cereals deixarà de produir si no pot cobrir els costos, i el subministrador deixarà de transportar si tampoc pot sobreviure. Així, si els intermediaris apugen els preus per poder garantir la seva supervivència, també el forner haurà de fer el mateix pas. La cadena dels costos continua a l'alça perquè és rígida a la baixa, mentre els dirigents diagnostiquen i tracten una malaltia que no es té.

Potser, tant keynesians que són alguns, haurien d'escoltar el missatge més certer que va deixar escrit:

La principal dificultat resideix no en concebre les idees noves, sinó en defugir les velles, que estan rondant fins a l'últim plec de l'enteniment d'aquells que s'han educat en elles.

Potser és que és hora d'aplicar-se la lliçó i buscar noves solucions, diferents a tots els pedaços que s'estan plantejant.

El G20 pronostica inflació

Ara fa just dos mesos escrivia això en aquest blog:

Finalment, però, la deflació s'imposarà. Pot tardar mesos o anys, depenent de com es gestioni la inflació. Però el mal està fet i el sistema sembla tocat de mort. Així doncs, la inflació ha guanyat aquesta batalla, però la guerra continua i el seu guanyador està escrit.

Era en l'article Inflacionar o morir. Des de llavors, la paraula deflació ha anat apareguent cada cop amb més força en els mitjans de comunicació, a causa de la constricció del crèdit i d'altres causes associades com ara el descens del preu de les commodities. S'addueix al retrocés de la demanda a nivell global com al factor que evitarà la inflació. Però, com més convençut n'està tothom, més em fa pensar que la cosa es pot girar a l'inrevés, i que la inflació té encara un paper molt important a jugar en aquesta crisi.

I és que cal no oblidar que la inflació, tal com va dir Friedman, és sempre i en tot lloc un fenòmen monetari. Si la política monetària és suficientment expansiva, la inflació apareixerà. Per tant, no hem de valorar l'evolució de la demanda global en si mateixa, sinó relacionada amb l'evolució de la massa monetaria. Si aquesta creix, o fins i tot si decreix amb menor intensitat que la demanda, gairebé inexorablement acabarem tenint inflació.

I com és la política monetària actual? Tremendament expansiva. No només els tipus d'interès s'encaminen cap al 0% a pràcticament tot el món (i això que a molts llocs abans de les últimes reduccions els tipus reals ja eren negatius) sinó que, i això potser és encara més important, les operacions de mercat dels banc centrals estan repartint diners allà on no n'hi hauria d'haver. En una operació que ja es comença a denominar com a reflació, els bancs centrals, amb la Fed al capdavant, compren tota mena d'actius tòxics a preus molt superiors als que tindrien en un mercat lliure, o, potser millor dit, en un mercat no tan intervingut.

És igualment cert que la punxada de la bombolla del crèdit també és molt potent, i que probablement, tot i els seus esforços, els bancs centrals no han pogut fins ara contrarrestar aquesta desaparició de massa monetària. Però cal fer un matís: no estem a 1929. Per molt que es comparin les situacions, hi ha una diferència. A hores d'ara, Keynes ja ens ha explicat la seva teoria. I molts dels nostres governants la tenen interioritzada.

Així que, sense entrar a discutir la política fiscal en si mateixa, el que està fora de cap dubte és que és un instrument que serà utilitzat amb molta força. És segurament la idea més clara que ens podem emportar de la reunió del G20: la determinació de tots de tornar al creixement i sortir de la recessió, mitjançant mesures fiscals - d'increment de despesa pública i reducció d'impostos. El seu objectiu número 1 és evitar la deflació, encara que sigui posant bitllets de 500 a les mans de cada consumidor (o, en el cas americà, com es sabut, deixant-los caure des d'un helicòpter).

És, per tant, massa aviat per la deflació per cantar victòria. Haurà de véncer dos durs rivals, keynesians i monetaristes, jugant a veure qui és més expansiu. Hi ha també un tercer factor del que escriuré properament. El gran dubte és a quina velocitat pot arribar a girar l'impressora de bitllets, però no és una incògnita que haguem de trigar molt a descobrir.

Catalunya, a dies de la recessió oficial

El passat dia 10 es van publicar, fora de termini (ja que el calendari marca que es farà entre el 28 de setembre i el 4 d'octubre), les dades del segon trimestre del PIB català. Potser és que necessitaven temps extra per adornar-les? És igual, perquè goig no en fan precisament. Les podeu veure a la web de l'idescat.

Tal i com aquest blog ja va avançar, amb aquestes dades pràcticament és segur al 100% que en el segon trimestre es va experimentar un creixement negatiu d'unes quantes dècimes. Com que el tercer trimestre ja ha acabat, només cal esperar algun avanç de la dada del pib d'aquest trimestre per confirmar que, amb dades oficials, i amb la definició de diccionari, Catalunya es troba en recessió, és a dir, ha experimentat dos trimestres seguits de creixement negatiu (el segon i el tercer d'aquest 2008).

El més graciós és que en Castells, el dia 27 de setembre, és a dir, tres dies abans d'entrar oficialment en recessió, deia el següent:

Possibilitats de recessió n'hi ha, per descomptat que sí. No es pot descartar que entrem en recessió d'aquí a alguns trimestres

Com en tants d'altres casos, aquest home o és un incompetent o és un mentider. Com pot el responsable de la conselleria d'Economia no veure, ni tenint-ho a sobre, que la recessió ja és aquí? Com pot "no descartar-ho" si a falta d'un miracle les dades així ho asseguren?

Segurament l'estratègia del conseller és retardar el més possible el reconeixement de la situació usant, en comptes de les dades trimestrals, les interanuals. Aquestes no mostraran nombres negatius probablement fins al quart trimestre de 2008, més un altre trimestre de confirmació anem al primer del 2009, dada que surt, oficialment, a finals de juny de l'any que ve... pràcticament 9 mesos per oficialitzar una cosa que està passant ara! Llavors la situació global serà tan negativa que serà fàcil donar la culpa a factors externs. Ens pren per idiotes, conseller?

I tot això sense tenir en compte que la dada del PIB està inflada producte del mal càlcul de la inflació, o de que cada vegada informa menys sobre el creixement palpable i real, degut a les seves limitacions. Però la gent que perd la feina o no pot pagar les factures no necessita de números per saber que les coses no van bé. Aquestes maniobres només ajudaran als governs en una cosa: a perdre més ràpidament la poca credibilitat que els queda.

Una proposta per a l'oposició, si és que existeix. Demaneu les dades trimestrals de creixement. Poseu fi al maquillatge de la realitat.

Apareixeran els catalans?

En les últimes setmanes la crisi s'ha començat a desplegar i estendre per la xarxa psicològica de la societat. Ja només els més insensats neguen la profunditat de la situació. Però sentir-ne parlar els "experts", l'elit intel·lectual del nostre país, no causa més que desànim. Es limiten a parlar d'allò que ha passat, sense cap interès ni segurament, el que és pitjor, capacitat de preveure els esdeveniments que poden succeir en els propers mesos.

D'empresaris a responsables econòmics, excepte honroses però comptades excepcions aquí ningú s'està preparant per a la terrible capitulació que estem en vies de sofrir. Parlen dels vaivens de la borsa i dels inútils plans de rescat europeus o americans, i fins i tot algú ja s'atreveix a parlar de la crisi en passat i dir que la recuperació és cosa de mesos. Parlen, i provoquen vergonya aliena de la falta de perspectiva que pateixen, o si no és així, de la mida de la mentida que prediquen.

El cert és que no hem vist res. I no es necessiten grans coneixements específics per a fer aquest diagnòstic. Només una mica de sentit comú. Les causes de la crisi continuen allà, impassibles, i encara és hora que algun polític es plantegi fer-hi alguna cosa. És obvi, de la més absoluta evidència, que un problema originat per massa deute no se solucionarà amb més deute, però en canvi és aquesta la única solució que se'ns proposa.

Però encara que només calgui sentit comú per veure-ho, després ens intentaran explicar, com fan ara, que era impossible de preveure i que per tant no en tenen la responsabilitat. La pregunta és, apareixerà el tan mitificat seny dels catalans i foragitarem aquesta classe política i econòmica tan lamentable? O és que la societat ha quedat definitivament convertida en simples ovelles sense iniciativa, que seguiran els seus pastors cap al precipici?