2009: problemes generen problemes

Sí, és el típic article de fi d'any. Anàlisi de l'any transcorregut i una ullada al que ens espera.

El 2008 ha estat l'any en què el món en conjunt ha pres consciència de la crisi on ens trobem. No encara de la magnitud real que té, però sí clarament de que els temps han canviat. A nivell espanyol, es començava l'any marcats per les eleccions. El PSOE ho negava tot i es perdia un temps preciós. Van guanyar les eleccions, però era un regal ben enverinat per a ZP.

No va ser fins a tornar de vacances que el Govern va acabar acceptant que hi havia un problema i que s'hi havia de parar degudament atenció. Prova d'això és el mateix motto del bloc, creat al juny, quan encara s'utilitzaven eufemismes com "desacceleració" o "aterratge".

També a l'estiu el petroli feia el cim a $150 i posava per ara final a un dels factors més preocupants a curt termini, la inflació generada pel seu encariment. Similarment, uns mesos més tard, l'euribor, una altra de les principals preocupacions de gran part de la població, començava el seu descens a partir del descens del BCE dels tipus d'interès. És un factor d'alleujament que notaran les famílies sobretot al llarg del 2009.

A nivell polític, a Catalunya, més decepció encara, aquesta és la conclusió més fàcil a treure. Els nostres dirigents no han demostrat estar a l'altura, i arrosseguen gran part del país cap a la decadència. Seran necessàries moltes cares noves a primera línia per poder confiar de nou en una classe totalment desacreditada. Això és però quelcom que necessita temps, per la qual cosa el 2010 es comença a visualitzar com una oportunitat que es tornarà a desaprofitar.

I així arribem a aquest 2009. "Problemes generen problemes", perquè serà un any en què les solucions que ja s'han començat a aplicar per a resoldre els problemes detectats, i totes aquelles solucions que es plantejaran aquest any, començaran a tenir efectes col·laterals. Una nova onada de més i pitjors maldecaps arribarà aquest 2009, i en gran part, seran generats per les decisions que s'han pres.

Serà segurament l'últim any que s'intentarà resoldre la crisi amb pedaços, però quan tothom sigui conscient que aquests no poden solucionar els problemes de fons ja serà massa tard. Aquesta és una llista de les coses que probablement passaran aquest 2009.

Món

• A grans mals, grans remeis. Els tipus d'interès continuaran el seu descens global. Això, però, no serà suficient, ja que el crèdit està paralitzat. Als EUA, i també a Espanya, s'encararan llavors mesures per arribar directament a les famílies (estil 400€ de ZP).

• Als EUA, constatació que han de refer els sectors productius de l'economia, i que s'ha de procedir a la devaluació del dòlar, encara que sigui de forma encoberta. A la Xina no li agradarà gens. Al Japó tampoc, però ells també necessiten la devaluació del yen.
  

• Europa es veurà obligada a moure fitxa si no vol tenir un súper-euro com a nova moneda de referència mundial. Però començaran a aparèixer veus que diguin que és aquest el paper que ha d'acceptar.

• El Tresor dels EUA, en fallida. El Govern cada cop necessita més diners, però no pot pagar els deutes i els inversors perden la confiança i fugen dels bons estatals. Obama requerirà l'ajuda de la Fed, però aquesta també té un límit.

• Obama es troba davant un dilema: ha de crear dòlars perquè creu així ajudar els americans, però els xinesos demanen un dòlar fort. Obama tria imprimir.

• La Xina, ja ho hem dit, no s'ho pren gens bé... amb el que això pugui voler dir.

• Més inestabilitat: Rússia i els països àrabs necessiten un petroli més car. Faran el que calgui per aconseguir-lo.

• Més països segueixen el camí d'Islàndia, entre ells països de l'Europa de l'est i fins i tot potser algun de la zona euro. Seguiran caient empreses importants i administracions locals.
  

• Comença el debat seriós sobre la introducció d'una nova moneda als EUA.

• Obama salvarà finalment el sector automobilístic (pràcticament nacionalitzant-lo) abans de l'abril.
  

Societat

• Començaran les mobilitzacions, i serà convocada una vaga general.

• Més escàndols d'estafes i corrupció.

• L'atur continua disparant-se, a més del 15%.
  

• La delinqüència i la inseguretat s'incrementen gradualment. Més xenofòbia.

• La morositat s'incrementa fins a grans xifres els dos primers trimestres. A partir d'aquí, caixes d'estalvis i bancs en dificultats desmunten el mite del sistema bancari espanyol

• No obstant, possiblement hi haurà un lapsus de temps entre mitjans i finals d'any en què, com en un ull d'un huracà, semblarà que els problemes comencen a remetre.
  

Catalunya

• Creix el descrèdit del PSC, i del tripartit per extensió. ICV i ERC no es volen veure afectats i es desmarquen d'algunes decisions.

• No obstant, cap altre partit se'n beneficia de forma important, sinó que creix el rebuig polític.
  

• En general, tot anirà a pitjor. Ens haurem d'aferrar al Barça per tenir alegries col·lectives.

Precisar dates per a fets concrets, el timing, en general és difícil ja que depenen de moltes variables. I és difícil pronosticar la segona meitat del 2009, perquè depèn de com vagi la primera part, però probablement tindrem aquest efecte "ull d'huracà" després d'uns primers mesos moguts.

Hi ha un risc real de guerres ja que la història demostra que és una sortida recurrent als problemes econòmics. Els detonants de les guerres són a vegades fets puntuals inesperats, per la qual cosa és difícil predir-les. Però, a hores d'ara, cap guerra important sembla imminent.

Doncs bé, no són unes previsions de flors de colors com les que fins fa poc feien tots els organismes dedicats a això, però és important no tancar-se davant la realitat, que no té bon aspecte. 2009 serà pitjor que 2008... però millor que 2010.

Catalunya, oficialment en recessió. I aquí ningú no se n'assabenta.

Aquest divendres l'Idescat va publicar les dades del PIB català del tercer trimestre. Sembla però que el conjunt dels periodistes del país van decidir tirar d'agència i passar de llegir-se les dades publicades, ja que, copio textualment:

La desacceleració continuada de la majoria de components del PIB de Catalunya confirmen l'escenari de recessió econòmica, que presentant en aquest període una variació intertrimestral del PIB negativa per segon trimestre consecutiu (-0,2% en el tercer trimestre del 2008 i -0,1% en el segon).

En aquest bloc, però, això no és cap sorpresa, sinó una confirmació. Vam advertir que això passaria exactament així tan aviat com al juliol, quan explicàvem que, al contrari del que es deia als mitjans, el PIB havia decrescut el segon trimestre. Hi vam tornar a l'octubre, quan van sortir les dades d'aquell segon trimestre, explicant que estàvem a dies de la recessió oficial. I alguns mitjans, encara que no direm noms, sabien que quan en Castells avancés dades del tercer trimestre seria oficial que Catalunya entrava en recessió.

Doncs això és el que va passar: pocs dies després, com des d'aquí s'havia advertit, el Departament d'Economia va dir que el PIB havia caigut una dècima al tercer trimestre. I així es com es va "informar" de la notícia en algun mitjà:

Les dades dels últims mesos mostren com l'economia catalana s'ha anat refredant fins a arribar al creixement negatiu del tercer trimestre de l'any. Si els números vermells es mantinguessin al quart trimestre, s'entraria tècnicament en recessió.

Les dades mostren això? Encara hem de creure que algun periodista es mira les dades? No, les dades indicàven que ja estàvem en recessió.

Però la majoria dels periodistes, al cap i a la fi, no són més que culpables per omissió. El Departament d'Economia, amb els seus jocs malabars, és qui va començar la intoxicació. Des d'aquí hem dit repetides vegades que el conseller Castells posa de manifest amb la seva actuació que o bé és un mentider o bé és un incompetent. Doncs bé, que dos dies abans de confirmar-se la recessió ell digui que aquesta pot arribar d'aquí uns trimestres ens fa decantar per la primera tesi.

En Castells és un mentider. Els mitjans li segueixen el joc. I tot per què? Tanta por fa dir que Catalunya ha entrat en recessió amb les dades a la mà abans que Espanya? Antoni, on són ara les "bones bases" de l'economia catalana?

En una conferència a Girona, ha reivindicat el paper de "lideratge" de Catalunya a nivell espanyol, tot dient que el sistema català té "molt bones bases".

En una cosa sí que té raó, en Castells. Seguim líders a nivell espanyol, encara que això a hores d'ara vulgui dir ser els primers en entrar en recessió.

Les borses són millors que l'IPC

Inflació o deflació... com podem saber qui porta la davantera? L'Índex de Preus al Consum fa anys que va deixar de ser un indicador econòmic per a passar a ser un instrument polític, però tot i això se segueix utilitzant amb el propòsit d'avaluar la inflació. Proposo un nou exercici: avaluem a partir d'ara la batalla inflació-deflació a partir de l'evolució de la borsa.

Molt probablement els apòstols de la deflació estaran plenament d'acord en això, ja que d'ells he escoltat les pitjors previsions per al Dow Jones, ja siguin els 4000 punts, 1000, o simplement la seva desaparició. En canvi, els que parlem de l'amenaça més imminent de la inflació ens solem fixar més en les commodities, ja siguin els aliments, l'or i la plata o el petroli. En realitat, però, no hauriem de tenir problema en fixar-nos únicament en la borsa, ja que actualment la correlació entre tots dos elements és força gran.

Posem-nos en una mica de context històric recent. El primer semestre de l'any l'amenaça era l'estanflació, de tal forma que la borsa queia (per les males previsions econòmiques que es reflectirien en els beneficis) mentre que sobretot el cru es disparava. En canvi, des de l'estiu els ecos deflacionistes s'han fet forts ja que el desapalancament ha fet realitat les seves prediccions i tots els índexs han caigut, sobretot precisament les commodities.

Al cap i a la fi, aquests moviments han reflectit el moviment del capital. De les borses es va dirigir a l'especulació amb matèries primeres, i un cop la por va arribar allà s'ha dirigit cap als bons dels governs, com a últim bastió del que es considera segur. La situació en aquest mercat ja és exagerada a hores d'ara i no pot acabar bé en cap dels escenaris (en parlarem properament). En el nostre, la inflació, els inversors acabaran sortint dels bons per buscar majors rendibilitats (potser també major seguretat), en commodities però també en borsa.

I és que si s'inunda el sistema de liquiditat, tornaran la cobdícia i les ganes d'arriscar per guanyar. I s'invertirà en qualsevol cosa que pugui pujar de preu. Això, òbviament, inclou les borses, que arribarien a nous màxims davant la sorpresa dels que prediuen que no els tornarem a tocar en vint anys. Però també el petroli o els aliments, que ens repercutiran aquesta inflació ràpidament en les compres del dia a dia. Com es veu, és un escenari de irracionalitat global que fàcilment porta a la hiperinflació, i passa per imprimir i repartir bitllets de forma indiscriminada per a combatre la crisi - quelcom molt semblant al que estan pensant els il·luminats del moment, des d'Obama fins a ZP.

Per descomptat un escenari així significaria la devaluació de totes les monedes que participin en aquesta orgia d'inversió, siguin el dòlar i el yen (els organitzadors de la festa) o l'euro (probablement participant, a la vista dels últims fets). Per no perjudicar les seves exportacions, la majoria de la resta de les sistemes monetaris també s'hi haurien d'apuntar. Això organitzaria una cursa global cap als actius tangibles com els que hem anomenat, però també l'or o la plata, a falta d'una moneda internacional que mantingui el valor.

Per descomptat tot això originaria moltes més conseqüències, però quedem-nos amb la idea del principi d'aquest post. A partir d'ara, cada pujada de la borsa serà un punt per a la inflació, i cada descens una victòria per a la deflació. L'augment significa que els inversors disposen de líquid i volen rendibilitzar els seus diners, mentre que la baixada és el contrari - necessitat de liquidació d'inversions, desapalancament i conservació en efectiu davant del progressiu augment del poder adquisitiu del cash. El Dow és avui als 8.600 punts. Si tornem a màxims (14.000) guanya la inflació. Si tornem al 1993 (3.500) guanya la deflació. Un moviment del 60%, el que primer succeeixi.

Deflació inflacionària

Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Quantes vegades ho hem sentit, i de que poc ens serveix haver-la escoltat. A tots en general, però sobretot, com no, a economistes i polítics, i a alguns dels que parlen en nom seu, periodistes i experts diversos.

I és que tots aquests a qui en un parell de mesos els ha vingut el pànic a la deflació, se'ls hauria de recordar que hi ha un assassí d'economies molt més implacable i ràpid anomenat inflació. No deu haver dormit bé darrerament el vençut Trichet, obligat a seguir el joc baixant tipus per evitar un súper-euro i que cada cop més mirades es dirigissin cap a ell com a responsable del deteriorament.

Doncs molt bé, es baixaran els tipus al zero, o a nivells negatius si és necessari (al capdavall, els tipus reals ja ho són). Es posaran totes les condicions que permeten que el monstre es desperti. L'excés de liquiditat eventualment vencerà la pròpia trampa de la liquiditat. I si això passa, la hiperinflació apareixerà.

Tot això ja ha passat abans, però com a addictes que creuen que "ells controlen", els responsables econòmics creuen que aquest cop sí, que són capaços d'administrar la quantitat de diners i els preus i aconseguir crear artificialment un equilibri màgic. De moment, a imprimir, per evitar la deflació. Però, de quina deflació estem parlant? De la deflació immobiliària, conseqüència d'una bombolla? Des de quan que un mercat torni a la racionalitat és dolent? Del reajustament dels marges comercials d'alguns establiments? Això no és ni més ni menys que un automatisme del mercat que l'ajuda a millorar, ja que els consumidors afavoriran els comerços amb millors preus. Llavors, quina és la deflació que fa por?

Doncs és una de naturalesa diferent. És la deflació de sous la que fa por. Producte de l'augment de l'atur, és d'una certa lògica pensar que a més possibles treballadors per a un lloc de treball, més baix serà el preu que s'haurà de pagar al candidat seleccionat. Simple oferta i demanda.

El problema és que la situació actual ho té tot menys simplicitat. Per començar, i això ja ens ho va ensenyar la història, els sous són rígids a la baixa, i sobretot tenen un important suport en el llindar de subsistència de cada treballador. Això vol dir que, si un treballador no pot amb el que cobra garantir la seva pròpia supervivència, simplement no farà aquesta feina. Preferirà reconvertir-se o emigrar, si alguna d'aquestes alternatives li proporciona més perspectives de futur. Tampoc a les empreses els interessa baixar els preus més avall d'un cert nivell que els garanteixi la viabilitat. Ho poden fer un cert temps, però si no hi ha expectatives de millora, simplement acabaran tancant abans que perdre més el temps i els diners. És el camí que segueixen les immobiliàries, per exemple, que prefereixen donar els seus actius als bancs abans de vendre'ls a un preu massa baix que al cap i a la fi no els salva de res.

En realitat doncs, una disminució com la que vivim de reducció del consum no té per què causar una deflació progressiva. Poden baixar els preus fins a uns certs nivells, a partir dels quals, cessarà l'activitat econòmica i per tant es reduirà l'oferta de productes. I la reducció de l'oferta és un altre factor inflacionari.

Per tot això explicat es pot donar que aquesta setmana, per exemple, el forner del barri hagi hagut de pujar el preu del pa, davant de tota la lògica que diu que els ha de baixar (partint del fet que el preu dels cereals ha caigut i del també descens de la capacitat de compra dels possibles consumidors). La realitat és que el productor de cereals deixarà de produir si no pot cobrir els costos, i el subministrador deixarà de transportar si tampoc pot sobreviure. Així, si els intermediaris apugen els preus per poder garantir la seva supervivència, també el forner haurà de fer el mateix pas. La cadena dels costos continua a l'alça perquè és rígida a la baixa, mentre els dirigents diagnostiquen i tracten una malaltia que no es té.

Potser, tant keynesians que són alguns, haurien d'escoltar el missatge més certer que va deixar escrit:

La principal dificultat resideix no en concebre les idees noves, sinó en defugir les velles, que estan rondant fins a l'últim plec de l'enteniment d'aquells que s'han educat en elles.

Potser és que és hora d'aplicar-se la lliçó i buscar noves solucions, diferents a tots els pedaços que s'estan plantejant.

El G20 pronostica inflació

Ara fa just dos mesos escrivia això en aquest blog:

Finalment, però, la deflació s'imposarà. Pot tardar mesos o anys, depenent de com es gestioni la inflació. Però el mal està fet i el sistema sembla tocat de mort. Així doncs, la inflació ha guanyat aquesta batalla, però la guerra continua i el seu guanyador està escrit.

Era en l'article Inflacionar o morir. Des de llavors, la paraula deflació ha anat apareguent cada cop amb més força en els mitjans de comunicació, a causa de la constricció del crèdit i d'altres causes associades com ara el descens del preu de les commodities. S'addueix al retrocés de la demanda a nivell global com al factor que evitarà la inflació. Però, com més convençut n'està tothom, més em fa pensar que la cosa es pot girar a l'inrevés, i que la inflació té encara un paper molt important a jugar en aquesta crisi.

I és que cal no oblidar que la inflació, tal com va dir Friedman, és sempre i en tot lloc un fenòmen monetari. Si la política monetària és suficientment expansiva, la inflació apareixerà. Per tant, no hem de valorar l'evolució de la demanda global en si mateixa, sinó relacionada amb l'evolució de la massa monetaria. Si aquesta creix, o fins i tot si decreix amb menor intensitat que la demanda, gairebé inexorablement acabarem tenint inflació.

I com és la política monetària actual? Tremendament expansiva. No només els tipus d'interès s'encaminen cap al 0% a pràcticament tot el món (i això que a molts llocs abans de les últimes reduccions els tipus reals ja eren negatius) sinó que, i això potser és encara més important, les operacions de mercat dels banc centrals estan repartint diners allà on no n'hi hauria d'haver. En una operació que ja es comença a denominar com a reflació, els bancs centrals, amb la Fed al capdavant, compren tota mena d'actius tòxics a preus molt superiors als que tindrien en un mercat lliure, o, potser millor dit, en un mercat no tan intervingut.

És igualment cert que la punxada de la bombolla del crèdit també és molt potent, i que probablement, tot i els seus esforços, els bancs centrals no han pogut fins ara contrarrestar aquesta desaparició de massa monetària. Però cal fer un matís: no estem a 1929. Per molt que es comparin les situacions, hi ha una diferència. A hores d'ara, Keynes ja ens ha explicat la seva teoria. I molts dels nostres governants la tenen interioritzada.

Així que, sense entrar a discutir la política fiscal en si mateixa, el que està fora de cap dubte és que és un instrument que serà utilitzat amb molta força. És segurament la idea més clara que ens podem emportar de la reunió del G20: la determinació de tots de tornar al creixement i sortir de la recessió, mitjançant mesures fiscals - d'increment de despesa pública i reducció d'impostos. El seu objectiu número 1 és evitar la deflació, encara que sigui posant bitllets de 500 a les mans de cada consumidor (o, en el cas americà, com es sabut, deixant-los caure des d'un helicòpter).

És, per tant, massa aviat per la deflació per cantar victòria. Haurà de véncer dos durs rivals, keynesians i monetaristes, jugant a veure qui és més expansiu. Hi ha també un tercer factor del que escriuré properament. El gran dubte és a quina velocitat pot arribar a girar l'impressora de bitllets, però no és una incògnita que haguem de trigar molt a descobrir.

Catalunya, a dies de la recessió oficial

El passat dia 10 es van publicar, fora de termini (ja que el calendari marca que es farà entre el 28 de setembre i el 4 d'octubre), les dades del segon trimestre del PIB català. Potser és que necessitaven temps extra per adornar-les? És igual, perquè goig no en fan precisament. Les podeu veure a la web de l'idescat.

Tal i com aquest blog ja va avançar, amb aquestes dades pràcticament és segur al 100% que en el segon trimestre es va experimentar un creixement negatiu d'unes quantes dècimes. Com que el tercer trimestre ja ha acabat, només cal esperar algun avanç de la dada del pib d'aquest trimestre per confirmar que, amb dades oficials, i amb la definició de diccionari, Catalunya es troba en recessió, és a dir, ha experimentat dos trimestres seguits de creixement negatiu (el segon i el tercer d'aquest 2008).

El més graciós és que en Castells, el dia 27 de setembre, és a dir, tres dies abans d'entrar oficialment en recessió, deia el següent:

Possibilitats de recessió n'hi ha, per descomptat que sí. No es pot descartar que entrem en recessió d'aquí a alguns trimestres

Com en tants d'altres casos, aquest home o és un incompetent o és un mentider. Com pot el responsable de la conselleria d'Economia no veure, ni tenint-ho a sobre, que la recessió ja és aquí? Com pot "no descartar-ho" si a falta d'un miracle les dades així ho asseguren?

Segurament l'estratègia del conseller és retardar el més possible el reconeixement de la situació usant, en comptes de les dades trimestrals, les interanuals. Aquestes no mostraran nombres negatius probablement fins al quart trimestre de 2008, més un altre trimestre de confirmació anem al primer del 2009, dada que surt, oficialment, a finals de juny de l'any que ve... pràcticament 9 mesos per oficialitzar una cosa que està passant ara! Llavors la situació global serà tan negativa que serà fàcil donar la culpa a factors externs. Ens pren per idiotes, conseller?

I tot això sense tenir en compte que la dada del PIB està inflada producte del mal càlcul de la inflació, o de que cada vegada informa menys sobre el creixement palpable i real, degut a les seves limitacions. Però la gent que perd la feina o no pot pagar les factures no necessita de números per saber que les coses no van bé. Aquestes maniobres només ajudaran als governs en una cosa: a perdre més ràpidament la poca credibilitat que els queda.

Una proposta per a l'oposició, si és que existeix. Demaneu les dades trimestrals de creixement. Poseu fi al maquillatge de la realitat.

Apareixeran els catalans?

En les últimes setmanes la crisi s'ha començat a desplegar i estendre per la xarxa psicològica de la societat. Ja només els més insensats neguen la profunditat de la situació. Però sentir-ne parlar els "experts", l'elit intel·lectual del nostre país, no causa més que desànim. Es limiten a parlar d'allò que ha passat, sense cap interès ni segurament, el que és pitjor, capacitat de preveure els esdeveniments que poden succeir en els propers mesos.

D'empresaris a responsables econòmics, excepte honroses però comptades excepcions aquí ningú s'està preparant per a la terrible capitulació que estem en vies de sofrir. Parlen dels vaivens de la borsa i dels inútils plans de rescat europeus o americans, i fins i tot algú ja s'atreveix a parlar de la crisi en passat i dir que la recuperació és cosa de mesos. Parlen, i provoquen vergonya aliena de la falta de perspectiva que pateixen, o si no és així, de la mida de la mentida que prediquen.

El cert és que no hem vist res. I no es necessiten grans coneixements específics per a fer aquest diagnòstic. Només una mica de sentit comú. Les causes de la crisi continuen allà, impassibles, i encara és hora que algun polític es plantegi fer-hi alguna cosa. És obvi, de la més absoluta evidència, que un problema originat per massa deute no se solucionarà amb més deute, però en canvi és aquesta la única solució que se'ns proposa.

Però encara que només calgui sentit comú per veure-ho, després ens intentaran explicar, com fan ara, que era impossible de preveure i que per tant no en tenen la responsabilitat. La pregunta és, apareixerà el tan mitificat seny dels catalans i foragitarem aquesta classe política i econòmica tan lamentable? O és que la societat ha quedat definitivament convertida en simples ovelles sense iniciativa, que seguiran els seus pastors cap al precipici?

Inflacionar o morir

En les últimes hores preocupants notícies se succeeixen. Però segurament la més important és que la batalla s'ha decidit. En aquest round de la guerra de la deflació contra la inflació ja tenim un vencedor. La Fed així ho ha determinat, salvant AIG de la crema. Lehman es va deixar caure, però l'asseguradora era simplement too big to fail. A partir d'aquí comença la cursa de fusions entre bancs, bancs d'inversió i tot tipus d'empreses, ja que aquesta condició, la de com de fonamental ets en el sistema, és la que usarà la Fed per determinar a qui salva fabricant diners del no res.

Hi ha qui pensarà que els diners es treuran dels impostos dels americans o del deute públic. Res més allunyat, ja que són fonts pràcticament exhaurides d'on és impossible treure aquestes quantitats. La Fed només pot fer anar la màquina de fer bitllets, i en Ben ja ha pujat a l'helicòpter.

La solució, qui ho dubta, és raonable veient les alternatives, però només un pedaç. Deixar caure totes les peces del sistema financer en cascada és el que necessitem per purgar els tants excessos que s'han comès, però la deflació resultant és una penitència massa pesada. La inflació, en canvi, sembla resoldre els problemes en primera instància, però l'únic que aconseguirà serà crear una etapa intermitja en el camí inevitable cap a la deflació. Una etapa plena de nous problemes que no tardaran a arribar.

Podem esperar en els propers dies alces en els preus de les commodities, amb especial atenció al petroli i els aliments. Els inversors, amb totes les alternatives desplomant-se, no tindran més remei que llançar-se de nou a especular amb allò que no deixarem de consumir. La forma més fàcil de protegir-nos segurament sigui l'or i sobretot la plata, que a més es troben pràcticament en mínims anuals després d'una caiguda de causes, deixem-ho així, sospitoses. El dòlar, després d'aquest episodi, sembla haver escrit les seves últimes pàgines com a moneda forta i és un bon moment per a dir-li adéu definitivament. Però l'euro no en sortirà indemne, ja que nosaltres inflacionarem sí o sí, encara que esperem que no al seu nivell. Els EUA s'han decantat per la inflació, la necessiten com a mal menor i com a antídot al seu deute gegantí, però no es quedaran sols. Arribaran al llindar de la hiperinflació, i qui sap si el superaran, però del que no hi ha dubte és que l'exportaran arreu del món

Ens queda un altre tradicional refugi, el franc suís. Però Suïssa és un país, hi viu gent, no és indemne a la crisi i si és necessari el seu banc central intervindrà per evitar que la seva divisa arribi a certs nivells. L'or, en canvi, a no ser que es tornin alquimistes, no el crearan del no res. És per això que té tots els números per tornar a ser refugi en temps d'alta inflació global. Ja és així en alguns llocs (que ho preguntin als vietnamites per exemple). La plata el sol seguir, i està infravalorada actualment, així que pot ser una opció encara millor. En definitiva, toca moure fitxa en aquest camp, en el que podria ser l'última gran bombolla.

Finalment, però, la deflació s'imposarà. Pot tardar mesos o anys, depenent de com es gestioni la inflació. Però el mal està fet i el sistema sembla tocat de mort. Així doncs, la inflació ha guanyat aquesta batalla, però la guerra continua i el seu guanyador està escrit.

El preu del petroli és (i serà) dirigit per l'especulació

Quan es fan prediccions es corre un risc: equivocar-se. Diuen que normalment només s'acostuma a tirar d'hemeroteca per a llegir prediccions acomplertes, i que per aquest motiu són tan corrents les prediccions. Si l'encertes, t'enduras el reconeixement, però si t'equivoques, les possibilitats són grans de que ningú se'n recordi. Així que els proposo l'exercici contrari. Anem a veure alguns dels que s'han equivocat amb el petroli darrerament.

Una bombolla?

Al llarg dels últims mesos s'han vist per la blocosfera i els mitjans de comunicació moltes opinions que, de fet, tenien el seu origen en el que Paul Krugman no ha parat de dir. Que l'especulació no tenia cap importància en el preu del petroli perquè aquest estava conduït per l'oferta i la demanda i el conseqüent peak oil. Krugman, que no s'ha cansat de fer el ridícul article rere article, demostrant no entendre res del funcionament dels mercats, no n'ha tingut prou amb això sinó que l'ha fet fer també a tots els que creien en la seva paraula com a "gran economista".

Amb, esperem, una mica més de criteri propi, però la mateixa quantitat de poques llums, el nostrat Sala i Martín també ficava la pota tot parlant-nos amb autosuficiència de la llei de l'oferta i la demanda. L'article no té desperdici, arribant a comparar els contractes de futurs amb travesses de futbol. Resulta que fins i tot ell s'equivoca, tot i que dubto que algun dia arribi a reconèixer el seu error. Com de costum, és la resta del món que no ha entès el que volia dir. No em malentenguis Xavier, no tinc res contra tu, però és que això dels futurs em va arribar a l'ànima.

Però no tothom s'ha equivocat. El ministre Miguel Sebastián, quatre dies abans d'iniciar la caiguda, apuntava impecablement les causes per les quals el petroli era un bombolla i n'era previsible la seva explosió. Un cop aquesta s'ha produït, també n'ha explicat el perquè. La veritat és que, tot i que sobretot en el segon article alguna cosa sigui matisable, proporciona tranquil·litat tenir almenys un ministre que no està tan perdut com tots els altres, i a més, comença a destacar com a possible substitut d'en ZP. Si s'ha de triar entre ell i la Chacón (que espero que fós una broma, però ni així fa gràcia) no hi ha color.

Un altre dels nostres referents, en Ramon Tremosa, mencionava tant a Krugman com a Sebastián en un article de to més neutre, per acabar amb conclusions que per ara es proven correctes. El mercat està dirigit per l'especulació, i una moderació del preu era esperable. Assegura però que els factors fonamentals, l'oferta i la demanda, evitaran la tornada a preus reduïts.

Resulta que no era tan inelàstic

Krugman ens deleita ara, després de la caiguda del cru, amb la idea que aquesta és reflex de la caiguda de la demanda, ja que el nivell d'aquesta no és sostenible als preus que havia arribat. Oh, miracle! El vell mantra de la inelasticitat del petroli, repetit en cada facultat com a exemple paradigmàtic i refermat pel mateix Krugman com un dels motius per al peak oil poques setmanes abans, es veu que no era cert. La demanda reacciona, i a quina velocitat, als canvis de preu. Arribar als $148 ens va convèncer a tots de deixar el cotxe, i en menys d'un mes hem reduït la demanda en un 20%.

Per si algú ho dubta, tot això no té cap mena de sentit. L'explicació a aquest tipus de moviments explosius en el preu de les commodities, a vegades de diversos punts percentuals en una sola sessió, és ni més ni menys que l'especulació. L'especulació no és dolenta per si mateixa, tal i com se sol caracteritzar, sinó tot al contrari, proporciona beneficis que la fan imprescindible en el funcionament actual dels mercats. No estic dient amb això que els preus no funcionin seguint el mecanisme de l'oferta i la demanda, sinó que aquesta oferta i demanda està composta en una part rellevant per especulació.

En el cas del petroli, gran part del final del recorregut a l'alça el van causar doncs els especuladors, però les dades mostren que va ser culpa precisament dels especuladors a la baixa, que van haver de recomprar allò que havien venut prèviament, degut al canvi de perspectives del petroli i a l'efecte cadena que es va produir en travessar sòlidament els 100$.

A mitjans de juliol aquestes posicions perdedores ja s'havien recomprat, pel que la pressió compradora s'havia atenuat. El petroli era molt a prop del nivell psicològic dels 150$ i el fet d'estar constantment als mitjans de comunicació començava a atreure petits inversors, que normalment no són els que mouen el mercat sinó els que l'alimenten amb els seus diners. La intervenció de la SEC va servir de catalitzador (com sol passar amb les intervencions) i els especuladors venedors van veure que era el moment de tornar-se a fer forts. El resultat és el que coneixem.

Menció especial per acabar mereixen tots aquells que fan previsions amb allò que els agradaria que passés només per influir sobre el mercat. Així, parlar en poc temps de petroli a 200, 300 o 400 no serveix més que per a posar aquestes xifres en el subconscient dels inversors i que així s'acostumin a elles. Són sobretot els productors (Gazprom, OPEP) els que s'han dedicat a això, però també els bancs, que juguen a dues bandes, formen part d'aquest grup que només fa prediccions segons els seus interessos, així que aquestes no s'han de veure com "el que pot passar" sinó "el que alguns volen que passi" o bé "el que alguns volen que pensem que passarà".

Tot i ser perfectament legítim, podria semblar injust dedicar-me a criticar prediccions fallides de tercers i no mullar-me, així que en propers escrits discutiré els escenaris de futur que veig més probables per a l'economia global i les possibles solucions per esquivar les conseqüències més perilloses i aprofitar les oportunitats.

Fets, no paraules

Què fer quan ets en un govern sense marge de maniobra? Montilla i PSC: la solució no és amenaçar amb no aprovar pressupostos. La solució és molt més clara, però no per això fàcil. Simplement: la resposta és la dimissió. Demostreu que sou on sou per a servir els interessos dels catalans i no uns altres. Dels ciutadans que us han votat, i no dels companys ideològics d'altres contrades. Doneu el cop a la taula i feu saber al conjunt dels ciutadans que no es pot acomplir la vostra tasca amb els recursos de què disposeu. Que la Generalitat no té sentit, perquè va camí de ser una institució arruïnada que no pot oferir els serveis que se li demanen. Perquè els diners que els ciutadans ofereixen per a pagar aquests serveis no es dediquen a això, sinó que acaben malgastats en funcionaris o infraestructures de dubtosa utilitat arreu de l'estat.

Quan un govern no pot servir als seus ciutadans, l'única sortida és plegar veles. La dimissió servirà per a evidenciar al gruix dels ciutadans la impossibilitat de continuar per aquest camí. La situació és greu, i no aconseguir ara un concert econòmic, un finançament on puguem administrar totalment els nostres recursos, es provarà fatal. Madrid no ens el donarà per les bones, només ho farà si l'alternativa és perdre tot recurs català, sigui per la nostra constitució com a estat sobirà, sigui per la nostra desfeta econòmica total.

Per tant, Montilla, ja que no creus en la primera via, ensenya'ls que ens dirigim cap al segon cas. I que no els servim de res sense força econòmica. Dimiteix, i t'escoltaran. Que es facin càrrec ells de pagar la sanitat, l'educació i la L9. Que recaiguin en ells les ires dels ciutadans, perquè són ells els qui gestionen la repartició dels recursos. Això no és irresponsable, ans al contrari, un gran exercici de responsabilitat. Si nosaltres no ens en sortim amb els diners que ells jutgen adequats, que vinguin amb la seva sapiència a demostrar-nos com es fa.

Montilla, escull. S'ha acabat l'adolescència, no ha funcionat. O passem a l'edat adulta o que els tutors ens gestionin els comptes. Amb la setmanada no en tenim suficient, i ja sabem que no ens l'augmentaran.

Jugant a Madrasi

El que passa en aquest país a l'agost és exasperant. Probablement, alguna universitat ja s'ha dedicat a fer un estudi de l'impacte econòmic que suposa parar i anar-se'n mig país de vacances al mateix temps. Això sí, no crec que aquest estudi el degués fer a l'agost. Aquest blog també contribueix a la tradició, ja que som gairebé a la meitat del mes i tot just n'és el primer missatge. En aquest cas, però, no degut a un període vacacional sinó precisament a compromisos professionals.

La professió política no hauria de ser precisament propensa a vacances, però com tots coneixem, n'hi ha molts que el dia que fan alguna cosa de profit sembla que mereixin paga extra. El dia 9 va passar i el finançament ens el pintem a l'oli. I la conseqüència més important és que... el PSC parla de no aprovar els pressupostos. El país se'ns enfonsa i els partits decideixen tornar al joc de la unitat, esperant que aquest cop ningú faci trampes.

Potser és un bon intent, però insuficient. No podem esperar més. No podem esperar a estar en fallida per donar el cop sobre la taula. La posició forta del PSC reflecteix que són conscients del moment terrible de les finances. Tal vegada fins i tot anteposaran el país al partit, tot recordant que, de fet, qui els paga el sou som els catalans, i els catalans també cerquen responsables. No ho fem quan ens toquen la llengua, l'educació, els transports públics o les infraestructures. Però, vés per on, potser ho farem el dia en què ens posem la mà a la butxaca i no hi trobem res. Així que més val no jugar-se-la.

Amb aquestes sensacions doncs tots els partits es posen a jugar al tacticisme. Els escacs de Madrasi són una modalitat en què les fitxes quan s'amenacen unes a altres fàcilment acaben paralitzades. Al final, o vas amb compte o tota la partida pot acabar bloquejada. Aquí anem pel mateix camí. Sense finançament, el país no acabarà la seva letàrgia a l'agost, sinó que la paràlisis s'estendrà poc a poc amb el tancament d'empreses i l'augment de l'atur. Això òbviament afecta per extensió la resta de l'estat. Però ells contesten amb acusacions, inconscients del fet que enrocar-se en aquestes posicions també els paralitzarà a ells.

Inconscients? Posem-nos en la seva pell. Madrid no ens nega el finançament perquè sí. A Madrid hi ha el mateix problema: no hi ha un duro, així que ara no poden estar pels capritxos dels catalans. A més, ells tenen el convenciment, compten totalment, amb la ja llegendària estupidesa dels catalans actuals. Zapatero ja ens va enganyar, i no va passar res. És més, allò va acabar provocant una fractura entre nosaltres. Per què ara hauria de ser diferent?

Espanya ens ha perdut tot el respecte, i fent honor a la seva història, ens explota com a les seves antigues colònies fins que es torni a quedar sense ous d'or. Hauria de ser visible per a qualsevol ciutadà català que el govern central ha deixat d'interessar-se pel seu benestar, i l'únic que li interessa són els diners que pugui recaptar per tal de tapar els forats que amb la seva incompetència ha generat. Però quan un govern no compleix la seva funció original, és responsabilitat dels ciutadans establir-ne un de nou que defensi els seus interessos.

Catalunya en caiguda lliure: el PIB comença el creixement negatiu

Antoni Castells va avançar ahir la dada del PIB català del segon trimestre i, al contrari dels titulars dels periodistes, la notícia no és que Catalunya creixi en absolut, perquè la dada de 1,5% és interanual, sinó que el titular és que Catalunya ha encetat el llarg període de travessa pel desert amb un PIB trimestral amb tota probabilitat negatiu. Dic amb tota probablitat a falta de les dades trimestrals que ho confirmin. Però una mica d'aritmètica bàsica és l'únic que cal per veure-ho:

Em baso en aquestes dades. El PIB del primer trimestre va ser del 2,5%. Com que la dada és interanual, això vol dir que el trimestre II-07 va tenir un punt més de creixement que l'actual, II-08, ja que la diferència és el que es va créixer el segon trimestre de 2007 (comptabilitzat en el 2,5% però no en el 1,5%) menys el que s'ha crescut aquest segon trimestre (comptabilitzat en l'1,5% però no òbviament en l'anterior dada). La resta de components (els altres tres trimestres) són iguals en les dues xifres. Les dues equacions queden així:

II-07 + C = 2,5
II-08 + C = 1,5
-----------------
II-07 - II-08 = 1 ; o el que és el mateix: II-08 = II-07 - 1

La qüestió és doncs estimar aquest II-07. A principis del 2007, el creixement vorejava el 4%. El cas però és que el trimestre II-07 el creixement va passar a 3,8%. Això indica un segon trimestre dues dècimes més fluix que el del 2006, que va marcar una dada del 3,6%, idèntica a la del primer trimestre del 2006, i que mostra doncs que el creixement d'aquell trimestre va ser igual al de 2005 (que tenia un creixement interanual del 3,3%). Sense anar més lluny en el temps (és enrevessat però és la manera a falta de dades purament trimestrals) podem deduir que:

- Partint d'aquest 3,3%, si el repartim en trimestres de la manera fàcil (dividint per 4), tenim una dada aproximada de 0,8% el segon trimestre de l'any 2005.
- Seguint el raonament a l'inrevès, l'any 2006 vam tenir també un 0,8%.
- L'any 2007 va ser dues dècimes més baix, per tant, 0,6%.
- Com a conseqüència, si el PIB d'aquest segon trimestre és un punt inferior al de l'any passat, el PIB d'aquest trimestre és clarament negatiu.

Segons el càlcul realitzat tenim en concret que aquest segon trimestre hem crescut un -0,4%. És possible que la hipòtesi original (el 0,8% del II-05) estigui lleugerament esbiaixada ja que hem simplement repartit el creixement en quatre parts iguals i és probable que hi hagués algun trimestre superior i algun inferior. Però fins i tot en el supòsit que en comptes d'un 0,8% fos un 0,9 o un 1, continuem tenint un increment del PIB negatiu en l'actualitat.

D'aquí a tres mesos doncs, si les coses no s'han capgirat completament, entrarem en recessió segons les dades oficials i la definició de manual (dos trimestres amb creixement del PIB negatiu). Però és possible que no ho llegim als diaris fins entrat el 2009, quan les dades interanuals, les que anuncia el departament i utilitzen els periodistes, confirmaran el que les trimestrals ja anuncien. S'haurà perdut més temps encara. Mentrestant, en Castells fa de violinista del Titanic i ahir deia que estem en un moment d'alarmisme excessiu. Deu ser que ell encara no veu ni sent la gent que s'ofega.

LXXVIII i últim campionat de lliga

Sorprenentment, un dels arguments més recurrents que utilitzen els unionistes en el seu intent de preveure conseqüències fatals en cas d'independència és el futbol. Es veu que el fet que el Barça hagi de disputar una lliga catalana de "segona fila", a l'estil de l'escocesa, i no puguem gaudir dels tradicionals i emotius partits contra el Numància o l'Almeria ens ha de fer repensar i decidir que volem continuar en aquest negoci tan ruïnós.

Encara més sorprenent és que n'hi ha que quan senten aquest argument sentimental els sobrevenen dubtes. Doncs bé, els que per gaudir de la lliga espanyola posarien en joc el futur dels seus fills més val que aprofitin aquesta temporada, perquè sembla que la xauxa s'acaba. I és que la crisi també arriba amb força al futbol, com no podia ser de cap altra manera, ja que ajuntaments i empreses patrocinadores usaven precisament diners del boom de la construcció per finançar els seus clubs locals. I ara, un cop que la font ha deixat de rajar, els que ho pateixen són empleats i jugadors dels clubs que acumulen mesos sense cobrar.

Si la temporada passada acabava amb algun equip tocat, aquesta ja té problemes per començar, i els jugadors amenacen amb una vaga si la situació no es resol. Així que podem esperar un campionat ple d'incidències, amb equips que es plantin, sobretot a les categories inferiors, però possiblement també a primera divisió. I com que els diners no tornaran cap a aquest món, es farà més evident que mai la diferència entre equips grans, els que poden moure diners perquè juguen a la divisió de l'espectacle mediàtic, i la resta de petits. És per això que si els equips grans es mouen de forma intel·ligent el que procuraran és iniciar definitivament el moviment per a crear una lliga europea, un campionat realment mediàtic i econòmicament rendible. El fet que altres països europeus com Itàlia també s'enfrontin a una crisi econòmica ho facilita encara més.

Un campionat així, amb partits Barça-Inter o Milan-Manchester cada cap de setmana, en front als Betis-Recreativo o Sporting-Getafe que, sense desmerèixer aquests equips, no tenen cap interès per a l'aficionat mitjà, no només crea sinèrgies econòmiques molt interessants per als seus participants, sinó que beneficia també en cert grau als que no hi tindran accés. Així, la creació d'un campionat de lliga català sense el condicionant que suposa tenir un equip molt per damunt de la resta proporcionaria un important foment de l'esport de base, i l'accés a primera fila a molts equips catalans ara debatent-se per sobreviure lluny de l'atenció dels espectadors. Certament, no és el mateix un Nàstic-Girona si és a segona divisió que si hi ha en joc un campionat nacional. I més encara si guanyar-lo pot comportar la participació en la principal competició de l'esport, com seria aquesta lliga europea.

Així doncs es maten diversos ocells d'un mateix tret, i entre ells aquest sentiment de dubte que presenten algunes persones sobre què passa amb el futbol si decidim tenir estat propi. No hi ha res a patir, perquè el Barça-Madrid el continuarem tenint, i amb molt més en joc que fins ara. Les properes turbulències en el futbol ocasionaran doncs, a banda dels titulars de la premsa esportiva i els maldecaps per als involucrats, una bona oportunitat per a crear unes estructures millors que les que existeixen actualment, i un argument menys per als unionistes. I no en van precisament sobrats.

Parlament de fireta, debat de fireta

Al Parlament avui s'ha fet un pas endavant i s'ha parlat obertament de la crisi i del que això comporta. Al debat, Montilla, que a diferència de ZP no té tanta mania amb les paraules, ha reconegut la situació. Els socis de govern han indicat que estem en el camí i l'oposició ho ha negat i els ha recriminat l'optimisme de fa uns mesos. Ah, i Iceta ha continuat fent el ridícul atribuint-ho tot al que passa a fora. I pràcticament no hi ha més a comentar.

Perquè tot i que simbòlicament pot estar molt bé mostrar que els polítics catalans s'interessen per la situació, el fet és que sense poder real a no ser que siguis Prat de la Riba és difícil fer coses de profit. Està bé que es congelin el sou (millor encara si se'l reduïssin), però això no solucionarà res. Per sort, la constatació que amb el poder que tenim no podem fer res de rellevant va creixent dia a dia, i té com a conseqüència lògica el sobiranisme. Perquè, per estar manats per idiotes i mentiders, no ens en cal anar a buscar-ne a Madrid. Ara només cal demostrar que aquí hi ha gent que ho pot fer millor. És així?

How to dismantle a systemic bomb

La llei de Murphy diu que si alguna cosa pot anar malament, hi anirà. Més ens val que, com ha passat molts cops històricament, aquesta llei torni a fallar, perquè tal com van les coses estem ben arreglats. I és que, si no en teníem prou amb pisos, hipoteques, bancs, borsa, Lehman, Freddie i Fannie, petroli, inflació, euro/dòlar, decreixement, crisi i tota la resta de paraules negatives que ens poden venir al cap quan parlem de la situació actual, només falta que hi haguem d'afegir ara la paraula guerra.

El cert però és que aquest factor amenaça amb ser el cigne negre que trobàvem a faltar. Quan ja semblava clar que l'administració americana no atacaria Iran (almenys no l'actual, i no és d'esperar d'Obama), Bush dóna llum ambre a Israel per a que continuï els preparatius.

“Ambre significa continueu amb els preparatius, estigueu llestos per un atac immediat i digueu-nos quan esteu preparats”

Israel, que ja havia dit que un atac és inevitable tal com van les coses, el que menys necessita és aquest tipus de missatges per animar-se. Perquè si hi ha alguna cosa que pot empitjorar molt les coses ara mateix és un atac a Iran. No només per a Israel (que hi té molt a perdre ja que Iran sense armes nuclears té igualment un gran poder de destrucció), també per als EUA, amb moltes bases a la regió, tot i que potser creuen que el vell recurs d'una guerra és el que necessita la seva economia, oblidant-se dels efectes nefastos de la de l'Iraq. Però més enllà d'això, els problemes allà són una amenaça mundial. Un atac d'Israel a instal·lacions nuclears pot venir acompanyat d'un contraatac iranià que vagi escalant la situació en pocs dies (de fet, en poques hores) fins al punt en què Iran tanqui l'estret d'Ormuz, per on passa fins al 40% del petroli del món. Això en dispararia el preu en pocs moments, en una cursa de pànic que portaria el cru a nivells inimaginables, fàcilment duplicant el preu actual i proporcionant el cop mortal que faltava a l'economia.

Davant aquest escenari (del que només en veiem el vessant econòmic, molt més tràgic en conjunt)... qui pot tenir interès a atacar l'Iran? Ningú amb un mínim de sentit comú. Ahmadinejad sap que té totes les cartes i a banda d'estar convençut que ningú l'atacarà pot usar aquesta posició de força per aconseguir els seus objectius. Però si es tracta de sentit comú, que vagi amb compte perquè els israelians amb el Líban van demostrar que no parlen per parlar, i si se senten amenaçats actuaran en conseqüència, amb Obama o sense.

El mínim que pot fer doncs l'administració americana, si és que li queda algun interès per actuar per al bé comú, és justament deixar de jugar a aquest joc i apostar clarament per la diplomàcia. Tenen suficients problemes com per buscar-se'n més, i a més a més una declaració que tranquilitzi els ànims pot tenir un efecte positiu per al petroli, ja que el factor número 1 que mou els especuladors són les tensions geopolítiques. Però és clar, que aquest deixi de pujar de preu potser no és un objectiu, quan les butxaques dels que són a la Casa Blanca augmenten de pes amb un petroli car.

El cigne gris

Encara que aquest sigui un blog centrat en Catalunya, hi ha coses que ens afecten perquè afecten a nivell global i per tant val la pena donar-hi un cop d'ull. Si hi ha un país que ho passarà pitjor que Espanya els propers anys són els Estats Units. La seva economia no pot sortir de l'espiral d'autodestrucció en què ha caigut per mèrits propis, i ja només s'espera un catalitzador per a consumar la debacle.

Les importants recents caigudes en borsa de Freddie Mac i Fannie Mae (gràfic) són especialment greus per dos motius. Les dues són agències que compten amb el suport de facto del govern dels EUA, i són una peça clau en l'entramat de convertir les hipoteques en paperets repartits per tot el món. Compren hipoteques als bancs, les agrupen i les converteixen en securities, que venen a continuació. Així doncs, és la següent baula de la cadena dels impagaments, i ara es troben en que han garantit uns diners per unes hipoteques que no podran cobrar. El resultat lògic seria la bancarrota, i el traspàs d'aquest forat a qui va comprar els seus títols (inversors americans i estrangers, fons de pensions, etc). Però no estem parlant d'un forat qualsevol, sinó d'un de bilions de dòlars. Dels bilions nostres. Un forat com mai ha existit.

I el segon motiu de gravetat és que tal bomba de rellotgeria per al sistema financer pot haver estat activada. La magnitud de les pèrdues que estan sofrint aquests dos valors és molt semblant a la que va sofrir Bear Stearns una setmana abans del seu desastrós final. I reflecteix la pèrdua de confiança del mercat no només en les dues agències, sinó, de fet, en els propis Estats Units com a creditor. Fannie Mae va ser creada el 1938 pel govern americà com a part del New Deal i un cop es va privatitzar, l'any 1968, es va crear Freddie Mac, directament de forma privada, com a forma de competència. Així doncs, cap de les dues és actualment pública, però la relació amb l'administració americana sempre ha estat molt íntima, i sempre s'ha cregut que tal peça fonamental del sistema seria salvada en cas de necessitat.

Per aquest precís motiu és, doncs, tan greu que s'hagi perdut la fe en les dues agències, ja que implica que, o bé també s'ha perdut en l'administració americana, o bé es creu que aquest vincle de salvació pot no fer-se efectiu. El govern americà es planteja què fer, i mentrestant, l'editorial d'avui del Wall Street Journal analitza els números i creu que la solució és... recapitalitzar les companyies amb els diners dels contribuents. Cosa que no serviria de res, com no serveix per apagar un foc posar-hi més llenya. L'alternativa, deixar-les caure, però, fa massa por.

Tenim doncs un col·lapse anunciat en marxa. Si no s'actua, el pànic que s'ha pogut anar esquivant al llarg de l'any pot tornar aquest estiu, aprofitant les vacances, tal com va passar el 2007. De fet, però, aquest cop això és tan esperat i dins els pronòstics (per exemple, fa un mes el RBS emetia una alerta, així com també el BIS), que si passa no es podrà considerar realment un cigne negre. Com a molt, una mica gris.

I de fet, el que estigui tan anunciat causa paradoxalment l'efecte que pugui no passar de seguida. En el sistema financer les conseqüències, ho estem veient, arriben amb retard i gradualment, poc a poc, excepte si hi ha algun episodi de pànic entre inversors. Així que aquest apocalipsi financer podria fer-se esperar mentre les condicions van empitjorant. És probable que l'administració americana opti per salvar les agències, però personalment crec que no ho faran amb diners procedents d'impostos sinó a través d'algun mecanisme com els que ha inventat recentment la Fed, que de fet l'únic que acabarà provocant és més inflació, perquè introdueixen diner que no hi hauria de ser. I no solucionarà res, tal com una injecció d'aire en una roda rebentada no arregla el problema, simplement retarda el moment en què la roda quedarà totalment desinflada.

Sigui com sigui, una resposta d'aquest estil permetria efectivament evitar el col·lapse de forma temporal, amb altres efectes col·laterals com una probable remuntada de les borses (solen marcar un terra en les intervencions en moments de màxima incertesa, com va passar el març). Però també es donaria un nou impuls, encara que potser no a curt sinó a mig termini, a la destrucció del dòlar i l'encariment de petroli, aliments i matèries primes. Una solució doncs que potser evitarà que algú salti per la finestra a Wall Street, però que no afavorirà en el fons ni als EUA ni a la resta del món. Segurament per aquest tipus de decisions l'FMI, ja sense Rato, farà la seva feina i investigarà a fons el sistema financer americà, com si d'una república bananera es tractés. Tota una humiliació.

Però és normal que aquestes fugides endavant siguin la resposta, perquè de solució real a hores d'ara no se'n veu cap. El sistema financer sembla abocat a l'hecatombe. Mentrestant, potser Lehman Brothers o Merril Lynch es trobin amb problemes i hagin de ser comprats per evitar un efecte dominó, o Citigroup continuï caminant com un zombi com els darrers mesos. Si fins ara seguíem la cotització de Fannie Mae i Freddie Mac per veure venir la següent etapa de la crisi de crèdit, ara, ja que la Fed -tot i ser en realitat un banc privat- no cotitza, es pot començar a mirar la de JPMorgan, que més que un banc és un altre pilar del sistema financer, i està decidit a comprar qui sigui perquè aquest no s'enfonsi. Quan veiem caigudes en aquest valor de l'ordre del 20% al dia, és que el preocupant final és molt a prop.

Mary Celeste

Fa certa llàstima comentar el tema del congrés d'Esquerra. Aquest blog es fonamenta sobre la base que en un parell d'anys la situació econòmica haurà arribat a nivells insostenibles i oferirà l'oportunitat de presentar als catalans un projecte sobiranista amb garanties de ser escoltat. Però una de les condicions per que això passi és tenir els líders adequats en els moments adequats, per a que puguin fer els moviments adequats. I en això no sembla que Esquerra vulgui col·laborar-hi.

Tot i que el congrés no es va desenvolupar de forma precisament il·lusionant, sempre quedava la possibilitat que un cop Puigcercós assumís la direcció, decidís fer una nova versió d'ell mateix de cara a aquesta nova etapa. Un mes després, havent llegit l'entrevista que ahir publicava l'Avui, no hi ha res que faci pensar que així serà. Puigcercós parla del mateix de sempre i amenaça com sempre, sense cap credibilitat. Continua en un camí que no porta enlloc, justament en un moment en què hauria de tenir clar cap on es vol anar.

Qui ho havia de dir fa no pas gaire, en l'època del pacte Mas-ZP, que hauríem de posar de nou l'esperança en CDC. Però ara mateix aquesta sembla l'opció viable. Convergència afronta un congrés aquest cap de setmana amb bones perspectives de que hi surtin propostes interessants de cara al futur. De ben segur que l'ambigüitat pròpia del partit serà present en les ponències, però l'ala més sobiranista comença a imposar-se i a fer veure que aquest és l'únic camí possible, ben al contrari del que passa en els darrers temps a Esquerra. Felip Puig s'afina, i diu coses com que "com més sobirania, millor respondrem a la crisi econòmica". I a més, incorporacions com les d'Alfons López Tena o Àngel Colom comencen a donar forma al projecte de Casa Gran.

Així doncs, caldrà estar atents al que passi aquest cap de setmana a CDC. Pel que fa a Esquerra, només resta esperar que algú agafi per fi el timó i torni a enfilar el camí de la sobirania. Mentrestant, seguirà com un vaixell sense rumb, a mercè de les ones que vinguin, vagant sense direcció concreta. Perdent-se en discussions estèrils, perquè s'arreglen totes amb un Estat.

Culpables (I): Rodrigo Rato

Si es pregunta a algú del PP sobre aquest ex-ministre econòmic probablement se li il·lumini la cara i l'elevi a continuació als altars. Fins i tot algun socialista és possible que el vegi com un mag del creixement. El cert, però, és que Rodrigo Rato és una gran mentida, un bluff. I no només això, és un dels culpables més rellevants de la bombolla immobiliària i, per tant, de la situació econòmica actual i futura. I això no ho dic jo, sinó que en el seu moment ell mateix ho reconeixia.

Rato trobava alts els preus de l'habitatge en l'inici de la primera legislatura del PP, l'any 96. I continuava veient-ho com un problema al final de la segona, set anys després. Com pot algú passar-se dues legislatures sense fer uns deures que coneix des del principi? No era la seva feina intentar resoldre els problemes? El fet és que per molt que s'adonés que era quelcom a millorar, no es va mostrar conscient de la dimensió del problema, quan aquest no havia fet més que empitjorar.

Si cerquem el perquè d'aquesta aparent inconsciència, tenim dos candidats, com de costum en aquests casos. Pot ser ignorància o bé mala fe. Podia ser que realment pensés que Espanya tenia un motor sòlid i que, amb el pas dels anys, s'hagués acostumat a la situació veient que les conseqüències semblaven més aviat positives, tot oblidant les bases. O bé podia ser que davant el fet d'haver d'acceptar que havia construït un immens palau sobre un munt de sorra i que tot el creixement de què podia presumir davant els seus amics estrangers se sustentava en una estafa generacional, preferís obviar la realitat i esperar que amb el temps les coses d'alguna forma se solucionessin. Al capdavall, quan un espera ser el proper president no es tirarà pedres sobre la seva teulada, oi? Més val triar el camí fàcil.

Però Rajoy va ser el candidat, i Rato va decidir desaparèixer de la política i anar-se'n cap a l'FMI. Al capdavall en cercles econòmics tenia prestigi, tot i que costa de trobar mèrits a algú que creu uns mesos abans del corralito que Argentina té uns bons fonaments. Cal creure en teories conspiratòries, com les que expliquen el seu càrrec actual a Lazard, per explicar la seva trajectòria. I és que, com va dir en Sala i Martín fa ja un temps,

don Rodrigo ja no és el ministre d’Economia d’un país insignificant. És el director de l’FMI i l’FMI és, no ho oblidem, la institució que se suposa que ha de vetllar, ni més ni menys, per l’estabilitat econòmica mundial

En Rato va sortir de l'FMI l'any passat, i com podem observar a la vista dels esdeveniments, ha fet una gran tasca en la seva lluita per l'estabilitat econòmica mundial. I sense entrar a valorar els seus motius, resulta curiós que tampoc aquí es queda quan esclaten els problemes que s'han anat gestant durant els anys del seu mandat.

Tornant però a l'etapa de ministre, Rato, doncs, era conscient del problema quan va començar, i es va passar molt temps amenaçant als ajuntaments, de qui parlarem un altre dia, per la seva dependència financera i la seva col·laboració en l'augment del preu de l'habitatge. Però malgrat les possibles bones intencions al principi, les coses a nivell pràctic no van passar del "sí, s'hi hauria de fer alguna cosa". Així, la seva inactivitat i incapacitat de buscar solucions i alternatives van permetre a la bola anar rodant i fer-se més gran. Però no només va actuar perjudicialment per deixadesa. Davant les circumstàncies de principis de la dècada, tot aprofitant els baixos tipus d'interès es va dedicar a promoure l'habitatge com a fórmula d'estalvi. De ben segur que algun dels propietaris d'avui en dia que van partir d'aquesta premissa del "totxo segur" tindria alguna pregunta a fer-li ara, com ara que on són els estalvis quan l'únic que et queda és negative equity. Al mateix temps, es vanagloriava de que la bombolla hagués provocat un augment del patrimoni, tot obviant que per la mateixa raó havia també augmentat l'endeutament. Per cert, curiós en aquest penúltim enllaç que Rato expliqués que només veia possible una correcció brusca del mercat immobiliari si es produïa un augment de l'atur, de la inflació i una pujada de tipus. Un escenari improbable, oi? Se sent des d'aquí l'eco de la bombolla rebentada. Ah perdó, que no, no n'hi havia.

En definitiva, Rodrigo Rato, com a ministre d'economia, es va beneficiar de les sinèrgies d'una bombolla que podia haver aturat, però que va preferir inflar per aconseguir millors números i un bon càrrec futur. Enhorabona, perquè això sí que ho va aconseguir. L'altra cara de la moneda, la de les conseqüències, la que pagaran els ciutadans, ha anat quedant poc a poc desvinculada d'ell, i és oblidada pel pas del temps la seva implicació en la situació actual. Però això no el fa menys culpable d'afavorir, per acció i omissió, un model de creixement que s'ha provat erroni i insostenible.

Abans que canti el gall

Les darreres aparicions públiques fan pensar que en ZP, finalment, està espantat. Finalment és conscient de que no podrà esquivar la paraula crisi, perquè la cosa no s'arreglarà d'un dia per l'altre. Òbviament, continua sense comprendre l'abast real del problema, però el fet que per primer cop el reconegui com a tal és un avanç. Es començaran a aplicar mesures que, tot i que no poden evitar res, mai no fan nosa, com ara l'anunciada congelació del salari d'alts càrrecs, o la presumible simplificació de tràmits i alleugiment de la pressió per a les empreses.

La reunió de la setmana passada amb els "agents socials" (o els que ell creu que ho són, però que no representen més que a una minoria), va servir per transmetre'ls la visió de que les coses estan malament, que aniran a pitjor, i la idea que, amb pànic i protestes, no s'arreglarà res, per la qual cosa en ZP els demana que estiguin al seu costat en una gestió "responsable" de la crisi. El problema és que, encara que ell segueixi sense reconèixer realment la situació i vagi recorrent el seu rang de sinònims, la població, per molt que aquests representats no li transmetin la situació (és a dir, per exemple, encara que els sindicats no es mobilitzin) notarà directament en les seves butxaques el problema, i això no ocasionarà més que descrèdit i desafecció cap a aquells líders que no han sabut preveure, o almenys informar, de la crisi que venia.

Perquè, per molt que parli de desacceleració, de frenades o d'entrebancs, no voler reconèixer la paraula crisi només és la constatació d'una mentida. De la mentida que no hi havia cap problema, primer, i de que eren petits obstacles conjunturals sense importància, després. I és aquest el motiu pel qual no vol pronunciar la paraula fins que les dades no l'hi obliguin. Zapatero pot continuar mentint tants cops com vulgui abans que canti el gall. Però ell sap que cantarà, i que quan això passi, molta gent ja tindrà clar que la seva paraula no val res.

Per cert, en Corbacho és més llest i anuncia, no un atur de l'11% com diuen molts titulars, sinó un atur més pròxim a l'11 que al 10, el que tècnicament significa >10.5%, i amb el que es cobreix les espatlles ja que l'encertarà sigui un 11, un 12 o un 15. A aquest ministre li agraden menys els equilibrismes, i per això ell es posa xarxa.

Abandonant Omelas

Què passarà l'any 2010? Allò que decidim que passi. Després de molt de temps negant la realitat, es comença ara a donar per fet que ni aquest any ni el que ve l'economia espanyola gaudirà de gaire salut. La gràcia és que, sense voluntat de preveure res més, se'ns anuncia el 2010 com l'any de la recuperació. Però d'on sortiran les mesures màgiques que ho faran possible? Això, pel que sembla, tampoc cal preveure-ho.

El fet que es reconegui que el 2009 serà un any dolent ja és de per si preocupant si tenim en compte que fins ben entrat l'any actual no s'ha volgut reconèixer la situació d'aquest 2008, entenent el reconeixement en forma de previsions de creixement eternament minvants. Per tant, si ells ara preveuen que el 2009 serà dolent, el que vol dir és que serà molt dolent. Amb una mica de sentit comú, del que no havien disposat fins ara, la majoria d'analistes arriben a visualitzar que no sembla possible trencar la roda destructiva durant uns quants trimestres. Així que, suposen, quan els preus estiguin al nivell al que es dirigeixen, i quan tothom que hagi de perdre la feina l'hagi perduda, estarem al punt més baix i d'allà no podem fer més que pujar. Per això el 2010, quan les polítiques econòmiques d'un govern que diu que no hi ha motiu per aplicar-ne facin el seu efecte, i quan els milers, potser milions, d'emprenedors en potència d'aquest país es posin a crear nous llocs de treball, començarà la recuperació, i d'aquí 6 o 7 anys aquesta crisi ja ni es recordarà. Segur?

El motor de l'economia espanyola ha estat la construcció, i un cop rebentada la bombolla, un sector immobiliari en deflació no s'acabarà pas en tres dies. Només cal preguntar-ho als japonesos. Així doncs, si aquest motor es passarà al taller uns quants lustres, més val que en cerquem un altre abans d'intentar engegar el cotxe i llançar-nos a la carretera. Però aquest és un altre tema; el cas és que molt probablement el 2010 continuarem en caiguda lliure amb una situació social profundament afectada per la crisi. I quina millor màquina de fer Estats hi ha avui en dia que l'economia?

En efecte, per què esperar a demà si ho pots fer avui? El 2014 pot ser molt simbòlic, però ara mateix és factible fer-ho abans. Cal estar preparats i aprofitar la situació que es crearà per a convèncer. Perquè hi tenim dret, però sobretot perquè ho podem fer millor. És important el fet que no cal ser els primers en aquesta carrera de nous Estats. Ho podem ser, però essent realistes no sembla que aquest país estigui poblat precisament d'atrevits, i tenir algun exemple que ens marqui el camí pot ser molt important per tal de vèncer reticències i de demostrar que un nou Estat no és la fi del món, sinó al contrari, un motiu d'il·lusió col·lectiva i una porta per a la prosperitat econòmica. De ben segur que Escòcia o el País Basc no es quedaran aturats. Està per veure què passa amb Bèlgica. Siguin quins siguin els moviments d'aquests països, aquí la feina ha de ser la de despertar els ciutadans del malson d'un país amb fonaments de sorra, on el creixement barat dels últims anys té, de fet, un alt preu a pagar. Que aquests ciutadans decideixin posar-se a caminar cap a un altre horitzó és possible. Però primer, caldrà que tots tinguem clar on vivim i qui són els verdaders responsables d'aquesta situació.

Les barbes del veí

Per a mi, la notícia del cap de setmana és aquesta. A Itàlia, l'Estat tira pel dret i treurà l'exèrcit fent funcions de policia "com a prova". Com de costum, notícia poc tractada en un principi a casa nostra. Deu ser que la situació italiana ens és molt exòtica.

Itàlia, com els Estats Units, ens porta algun any d'avantatge en el desenvolupament de la crisi. Entre d'altres coses, allà ja s'ha començat a parlar de deixar l'euro. La crisi econòmica i social està en un estat més avançat i la criminalitat, sobretot en delictes com ara robatoris i furts, augmenta en conseqüència. Aquí també està passant i sembla que cada cop més va cap a pitjor. Posaria la mà al foc que ningú està fent-hi res en previsió. L'onada agafarà desprevinguts als responsables, i encara els haurem d'agrair que proposin mesures com aquesta.

Mentrestant, tornen els robatoris silenciosos, però no només a xalets dels extrarradis. Ahir em comentàven que en algun poble del camp de Lleida sembla que aviat es batrà un rècord, si és que aquest tipus d'efemèrides es recullen. Es va camí de que s'hagi entrat al 100% de les cases. L'excepció és ja aquell a qui no li ha passat. En alguns casos, els assaltants s'han limitat a agafar alguna cosa de la nevera. Als supermercats els furts s'acceleren. I és que amb enormes percentatges de temporers entre la població, aquestes localitats seran les primeres a experimentar el que la necessitat i desesperació portarà a fer a alguns, i el que la xenofòbia i la por pot arribar a provocar en uns altres.

Ahern decebut, els ciutadans contents

Gràcies, irlandesos. Sense entrar a valorar el contingut del Tractat, i tot i que sigui una generalització molt lliure, avui els ciutadans europeus podem estar contents. I simplement, perquè hem pogut parlar. Malauradament no tots, de fet una petita minoria, però alguns de nosaltres hem pogut fer arribar el que pensem als líders europeus. I que trist haver-se de tornar a alegrar tan sols del dret al vot.

En aquest país vam tenir un debat de pena sobre la Constitució Europea i finalment els ciutadans van decidir donar-li el vistiplau, la majoria donant per bons uns arguments puerils. Però no a Irlanda. El seu ministre d'interior pot estar decebut perquè els seus electors no s'hagin empassat l'ham polític com aquí, però sobretot ha d'estar decebut de veure que el treball dels buròcrates europeus és rebutjat a la mínima ocasió que els ciutadans poden expressar-se.

Mentrestant, nosaltres podem estar contents de veure que, almenys en algun país, els ciutadans poden tirar endavant iniciatives polítiques sense els seus polítics principals. L'entrevista que El País fa a un dels impulsors del no, Declan Ganley, és curta, però meridianament clara:

Volem tornar Europa als pobles i a la democracia. No podem acceptar aquesta nova transferència de poders a gent que no ha estat escollida i que no ha de rendir comptes als electors. És tremenda l'arrogància d'alguns líders, la presumpció que tenen de que ells saben el que és bo per als altres. Què es creuen? A Irlanda sabem llegir. Aquest document és la Constitució a la que francesos i holandesos van dir en el seu dia no. És idèntica en un 96%. Han fet alguns canvis per justificar que no es torni als electors. És inacceptable ignorar a la gent.

El futur del Tractat és incert i aquesta derrota podria no significar el seu final, però és un important toc d'atenció del que podem estar orgullosos.

Vaga de transportistes: només un preludi

La situació que ha creat en poques hores una vaga minoritària de transportistes és força preocupant. En menys d'un dia a partir de l'inici oficial de la vaga, es parlava d'un 60% de benzineres sense abastament i els ciutadans començaven a patir un atac de pànic que els portava a extrems hilarants. Però, a banda dels aliments que es faran malbé, hi ha més conclusions a treure de la manera pèssima com s'ha gestionat aquesta vaga.

Per començar, en podem identificar responsables. I n'hi ha dos de molt clars, el govern (o els governs, perquè tots dos han decebut de manera semblant) i els mitjans de comunicació. Aquests últims són responsables del comportament de la gent, perquè aquesta s'ha trobat al damunt una vaga que ningú els havia anunciat. El fet és que des de finals de maig (més d'una setmana abans) era conegut que els transportistes planejaven una vaga molt dura, i tot i així els grans mitjans no se'n van fer cap mena de ressó fins el mateix dia 6, quan van començar les mobilitzacions amb talls a les autopistes. És massa avorrit informar sense imatges? No és notícia fins que no és espectacle? El fet és que es va perdre una gran oportunitat d'avisar la població, explicar-los les mesures que es prendrien i tranquilitzar-los de cara a l'abastiment. I, a més, com la majoria de les empreses, haurien tingut una setmana de marge per plantejar-se si es volien proveir d'algun producte en previsió del que pogués passar.

Però és clar, quines mesures havien de transmetre, si cap govern no en tenia planejada cap? En qualsevol empresa una mala previsió d'aquest nivell hauria provocat dimissions. Aquí, encara els haurem de donar les gràcies. El cas és que a hores d'ara seguim esperant que el conseller Saura doni alguna explicació de per què s'han permès episodis com el segrest massiu de conductors a la Jonquera, retinguts en contra de la seva voluntat, la conducció de forma il·legal per carreteres i autopistes o la privació del dret al treball d'una majoria de transportistes a qui els cossos de seguretat no garantien la seguretat pròpia i dels seus béns.

Tres dies després, quan la situació ja s'ha agreujat de forma suficient i un cop ja els sembla que els transportistes no tenen cap mena de suport per part de la població, els dos governs, amb les seves màximes figures desaparegudes per tal que ningú les pugui associar amb el que passa, es decideixen a fer alguna cosa, com ara fer complir les lleis, i és d'esperar que la situació es normalitzi en els propers pocs dies. Però vist el que hem vist, ja ens podem anar preparant. En la mesura que els governs segueixen negant la crisi econòmica, si davant una situació tant visible com la falta de gasolina i les prestatgeries buides s'ha deixat la situació incontrolada fins aquest punt, sembla que és massa esperar que actuïn davant el greu però silenciós fantasma de les butxaques buides que de mica en mica es va apareixent a cada cop més famílies. Seguirant negant i mentint fins que la situació sigui desesperada. Podem anar-nos preparant per les següents mobilitzacions.

Benvinguts siguem a la crisi

Davant de tot, una carta de presentació. Un blog pot ser, en la societat d'avui, una eina potent. Qualsevol en pot escriure un, i qualsevol el pot llegir. D'aquesta forma, tot aquell que cregui que té alguna cosa a dir la pot fer pública, i dirigir-se, potencialment, a gairebé tothom. Concretant més, en realitat l'audiència potencial és tot aquell qui està interessat en els temes que es tractin, ja que a diferència d'altres mitjans, aquí són menors les possibilitats d'esser llegit per casualitat, com pot passar per exemple en un article d'opinió d'un diari.

Però aquesta especialització també té avantatges. Així, tot i que res m'alegraria més que donar una nova visió a algun ciutadà despistat, assumiré que aquells qui puguin llegir aquestes línies són conscients, en general, que hem entrat en una crisi preocupant, que en els propers mesos i anys no farà més que augmentar d'intensitat, i que està causada per una sèrie de factors (bàsicament, bombolla immobiliària, crisi del crèdit i crisi del petroli) que també es donen globalment, però que tindran efectes especialment virulents en aquest país.

En quant a l'autor. No hi ha res a dir. La meva identitat no té cap importància en aquest espai, i les línies que escrigui el que menys pretenen és crear-me una imatge. Aquest blog té com a única finalitat transmetre (i, amb sort, debatre) idees, sobretot de futur, així que el que importa és el missatge, no el missatger. I encara així, aclariré que no tinc cap mena d'interès polític o econòmic per escriure aquest blog.