Abans que canti el gall

Les darreres aparicions públiques fan pensar que en ZP, finalment, està espantat. Finalment és conscient de que no podrà esquivar la paraula crisi, perquè la cosa no s'arreglarà d'un dia per l'altre. Òbviament, continua sense comprendre l'abast real del problema, però el fet que per primer cop el reconegui com a tal és un avanç. Es començaran a aplicar mesures que, tot i que no poden evitar res, mai no fan nosa, com ara l'anunciada congelació del salari d'alts càrrecs, o la presumible simplificació de tràmits i alleugiment de la pressió per a les empreses.

La reunió de la setmana passada amb els "agents socials" (o els que ell creu que ho són, però que no representen més que a una minoria), va servir per transmetre'ls la visió de que les coses estan malament, que aniran a pitjor, i la idea que, amb pànic i protestes, no s'arreglarà res, per la qual cosa en ZP els demana que estiguin al seu costat en una gestió "responsable" de la crisi. El problema és que, encara que ell segueixi sense reconèixer realment la situació i vagi recorrent el seu rang de sinònims, la població, per molt que aquests representats no li transmetin la situació (és a dir, per exemple, encara que els sindicats no es mobilitzin) notarà directament en les seves butxaques el problema, i això no ocasionarà més que descrèdit i desafecció cap a aquells líders que no han sabut preveure, o almenys informar, de la crisi que venia.

Perquè, per molt que parli de desacceleració, de frenades o d'entrebancs, no voler reconèixer la paraula crisi només és la constatació d'una mentida. De la mentida que no hi havia cap problema, primer, i de que eren petits obstacles conjunturals sense importància, després. I és aquest el motiu pel qual no vol pronunciar la paraula fins que les dades no l'hi obliguin. Zapatero pot continuar mentint tants cops com vulgui abans que canti el gall. Però ell sap que cantarà, i que quan això passi, molta gent ja tindrà clar que la seva paraula no val res.

Per cert, en Corbacho és més llest i anuncia, no un atur de l'11% com diuen molts titulars, sinó un atur més pròxim a l'11 que al 10, el que tècnicament significa >10.5%, i amb el que es cobreix les espatlles ja que l'encertarà sigui un 11, un 12 o un 15. A aquest ministre li agraden menys els equilibrismes, i per això ell es posa xarxa.

Abandonant Omelas

Què passarà l'any 2010? Allò que decidim que passi. Després de molt de temps negant la realitat, es comença ara a donar per fet que ni aquest any ni el que ve l'economia espanyola gaudirà de gaire salut. La gràcia és que, sense voluntat de preveure res més, se'ns anuncia el 2010 com l'any de la recuperació. Però d'on sortiran les mesures màgiques que ho faran possible? Això, pel que sembla, tampoc cal preveure-ho.

El fet que es reconegui que el 2009 serà un any dolent ja és de per si preocupant si tenim en compte que fins ben entrat l'any actual no s'ha volgut reconèixer la situació d'aquest 2008, entenent el reconeixement en forma de previsions de creixement eternament minvants. Per tant, si ells ara preveuen que el 2009 serà dolent, el que vol dir és que serà molt dolent. Amb una mica de sentit comú, del que no havien disposat fins ara, la majoria d'analistes arriben a visualitzar que no sembla possible trencar la roda destructiva durant uns quants trimestres. Així que, suposen, quan els preus estiguin al nivell al que es dirigeixen, i quan tothom que hagi de perdre la feina l'hagi perduda, estarem al punt més baix i d'allà no podem fer més que pujar. Per això el 2010, quan les polítiques econòmiques d'un govern que diu que no hi ha motiu per aplicar-ne facin el seu efecte, i quan els milers, potser milions, d'emprenedors en potència d'aquest país es posin a crear nous llocs de treball, començarà la recuperació, i d'aquí 6 o 7 anys aquesta crisi ja ni es recordarà. Segur?

El motor de l'economia espanyola ha estat la construcció, i un cop rebentada la bombolla, un sector immobiliari en deflació no s'acabarà pas en tres dies. Només cal preguntar-ho als japonesos. Així doncs, si aquest motor es passarà al taller uns quants lustres, més val que en cerquem un altre abans d'intentar engegar el cotxe i llançar-nos a la carretera. Però aquest és un altre tema; el cas és que molt probablement el 2010 continuarem en caiguda lliure amb una situació social profundament afectada per la crisi. I quina millor màquina de fer Estats hi ha avui en dia que l'economia?

En efecte, per què esperar a demà si ho pots fer avui? El 2014 pot ser molt simbòlic, però ara mateix és factible fer-ho abans. Cal estar preparats i aprofitar la situació que es crearà per a convèncer. Perquè hi tenim dret, però sobretot perquè ho podem fer millor. És important el fet que no cal ser els primers en aquesta carrera de nous Estats. Ho podem ser, però essent realistes no sembla que aquest país estigui poblat precisament d'atrevits, i tenir algun exemple que ens marqui el camí pot ser molt important per tal de vèncer reticències i de demostrar que un nou Estat no és la fi del món, sinó al contrari, un motiu d'il·lusió col·lectiva i una porta per a la prosperitat econòmica. De ben segur que Escòcia o el País Basc no es quedaran aturats. Està per veure què passa amb Bèlgica. Siguin quins siguin els moviments d'aquests països, aquí la feina ha de ser la de despertar els ciutadans del malson d'un país amb fonaments de sorra, on el creixement barat dels últims anys té, de fet, un alt preu a pagar. Que aquests ciutadans decideixin posar-se a caminar cap a un altre horitzó és possible. Però primer, caldrà que tots tinguem clar on vivim i qui són els verdaders responsables d'aquesta situació.

Les barbes del veí

Per a mi, la notícia del cap de setmana és aquesta. A Itàlia, l'Estat tira pel dret i treurà l'exèrcit fent funcions de policia "com a prova". Com de costum, notícia poc tractada en un principi a casa nostra. Deu ser que la situació italiana ens és molt exòtica.

Itàlia, com els Estats Units, ens porta algun any d'avantatge en el desenvolupament de la crisi. Entre d'altres coses, allà ja s'ha començat a parlar de deixar l'euro. La crisi econòmica i social està en un estat més avançat i la criminalitat, sobretot en delictes com ara robatoris i furts, augmenta en conseqüència. Aquí també està passant i sembla que cada cop més va cap a pitjor. Posaria la mà al foc que ningú està fent-hi res en previsió. L'onada agafarà desprevinguts als responsables, i encara els haurem d'agrair que proposin mesures com aquesta.

Mentrestant, tornen els robatoris silenciosos, però no només a xalets dels extrarradis. Ahir em comentàven que en algun poble del camp de Lleida sembla que aviat es batrà un rècord, si és que aquest tipus d'efemèrides es recullen. Es va camí de que s'hagi entrat al 100% de les cases. L'excepció és ja aquell a qui no li ha passat. En alguns casos, els assaltants s'han limitat a agafar alguna cosa de la nevera. Als supermercats els furts s'acceleren. I és que amb enormes percentatges de temporers entre la població, aquestes localitats seran les primeres a experimentar el que la necessitat i desesperació portarà a fer a alguns, i el que la xenofòbia i la por pot arribar a provocar en uns altres.

Ahern decebut, els ciutadans contents

Gràcies, irlandesos. Sense entrar a valorar el contingut del Tractat, i tot i que sigui una generalització molt lliure, avui els ciutadans europeus podem estar contents. I simplement, perquè hem pogut parlar. Malauradament no tots, de fet una petita minoria, però alguns de nosaltres hem pogut fer arribar el que pensem als líders europeus. I que trist haver-se de tornar a alegrar tan sols del dret al vot.

En aquest país vam tenir un debat de pena sobre la Constitució Europea i finalment els ciutadans van decidir donar-li el vistiplau, la majoria donant per bons uns arguments puerils. Però no a Irlanda. El seu ministre d'interior pot estar decebut perquè els seus electors no s'hagin empassat l'ham polític com aquí, però sobretot ha d'estar decebut de veure que el treball dels buròcrates europeus és rebutjat a la mínima ocasió que els ciutadans poden expressar-se.

Mentrestant, nosaltres podem estar contents de veure que, almenys en algun país, els ciutadans poden tirar endavant iniciatives polítiques sense els seus polítics principals. L'entrevista que El País fa a un dels impulsors del no, Declan Ganley, és curta, però meridianament clara:

Volem tornar Europa als pobles i a la democracia. No podem acceptar aquesta nova transferència de poders a gent que no ha estat escollida i que no ha de rendir comptes als electors. És tremenda l'arrogància d'alguns líders, la presumpció que tenen de que ells saben el que és bo per als altres. Què es creuen? A Irlanda sabem llegir. Aquest document és la Constitució a la que francesos i holandesos van dir en el seu dia no. És idèntica en un 96%. Han fet alguns canvis per justificar que no es torni als electors. És inacceptable ignorar a la gent.

El futur del Tractat és incert i aquesta derrota podria no significar el seu final, però és un important toc d'atenció del que podem estar orgullosos.

Vaga de transportistes: només un preludi

La situació que ha creat en poques hores una vaga minoritària de transportistes és força preocupant. En menys d'un dia a partir de l'inici oficial de la vaga, es parlava d'un 60% de benzineres sense abastament i els ciutadans començaven a patir un atac de pànic que els portava a extrems hilarants. Però, a banda dels aliments que es faran malbé, hi ha més conclusions a treure de la manera pèssima com s'ha gestionat aquesta vaga.

Per començar, en podem identificar responsables. I n'hi ha dos de molt clars, el govern (o els governs, perquè tots dos han decebut de manera semblant) i els mitjans de comunicació. Aquests últims són responsables del comportament de la gent, perquè aquesta s'ha trobat al damunt una vaga que ningú els havia anunciat. El fet és que des de finals de maig (més d'una setmana abans) era conegut que els transportistes planejaven una vaga molt dura, i tot i així els grans mitjans no se'n van fer cap mena de ressó fins el mateix dia 6, quan van començar les mobilitzacions amb talls a les autopistes. És massa avorrit informar sense imatges? No és notícia fins que no és espectacle? El fet és que es va perdre una gran oportunitat d'avisar la població, explicar-los les mesures que es prendrien i tranquilitzar-los de cara a l'abastiment. I, a més, com la majoria de les empreses, haurien tingut una setmana de marge per plantejar-se si es volien proveir d'algun producte en previsió del que pogués passar.

Però és clar, quines mesures havien de transmetre, si cap govern no en tenia planejada cap? En qualsevol empresa una mala previsió d'aquest nivell hauria provocat dimissions. Aquí, encara els haurem de donar les gràcies. El cas és que a hores d'ara seguim esperant que el conseller Saura doni alguna explicació de per què s'han permès episodis com el segrest massiu de conductors a la Jonquera, retinguts en contra de la seva voluntat, la conducció de forma il·legal per carreteres i autopistes o la privació del dret al treball d'una majoria de transportistes a qui els cossos de seguretat no garantien la seguretat pròpia i dels seus béns.

Tres dies després, quan la situació ja s'ha agreujat de forma suficient i un cop ja els sembla que els transportistes no tenen cap mena de suport per part de la població, els dos governs, amb les seves màximes figures desaparegudes per tal que ningú les pugui associar amb el que passa, es decideixen a fer alguna cosa, com ara fer complir les lleis, i és d'esperar que la situació es normalitzi en els propers pocs dies. Però vist el que hem vist, ja ens podem anar preparant. En la mesura que els governs segueixen negant la crisi econòmica, si davant una situació tant visible com la falta de gasolina i les prestatgeries buides s'ha deixat la situació incontrolada fins aquest punt, sembla que és massa esperar que actuïn davant el greu però silenciós fantasma de les butxaques buides que de mica en mica es va apareixent a cada cop més famílies. Seguirant negant i mentint fins que la situació sigui desesperada. Podem anar-nos preparant per les següents mobilitzacions.

Benvinguts siguem a la crisi

Davant de tot, una carta de presentació. Un blog pot ser, en la societat d'avui, una eina potent. Qualsevol en pot escriure un, i qualsevol el pot llegir. D'aquesta forma, tot aquell que cregui que té alguna cosa a dir la pot fer pública, i dirigir-se, potencialment, a gairebé tothom. Concretant més, en realitat l'audiència potencial és tot aquell qui està interessat en els temes que es tractin, ja que a diferència d'altres mitjans, aquí són menors les possibilitats d'esser llegit per casualitat, com pot passar per exemple en un article d'opinió d'un diari.

Però aquesta especialització també té avantatges. Així, tot i que res m'alegraria més que donar una nova visió a algun ciutadà despistat, assumiré que aquells qui puguin llegir aquestes línies són conscients, en general, que hem entrat en una crisi preocupant, que en els propers mesos i anys no farà més que augmentar d'intensitat, i que està causada per una sèrie de factors (bàsicament, bombolla immobiliària, crisi del crèdit i crisi del petroli) que també es donen globalment, però que tindran efectes especialment virulents en aquest país.

En quant a l'autor. No hi ha res a dir. La meva identitat no té cap importància en aquest espai, i les línies que escrigui el que menys pretenen és crear-me una imatge. Aquest blog té com a única finalitat transmetre (i, amb sort, debatre) idees, sobretot de futur, així que el que importa és el missatge, no el missatger. I encara així, aclariré que no tinc cap mena d'interès polític o econòmic per escriure aquest blog.