Catalunya en caiguda lliure: el PIB comença el creixement negatiu

Antoni Castells va avançar ahir la dada del PIB català del segon trimestre i, al contrari dels titulars dels periodistes, la notícia no és que Catalunya creixi en absolut, perquè la dada de 1,5% és interanual, sinó que el titular és que Catalunya ha encetat el llarg període de travessa pel desert amb un PIB trimestral amb tota probabilitat negatiu. Dic amb tota probablitat a falta de les dades trimestrals que ho confirmin. Però una mica d'aritmètica bàsica és l'únic que cal per veure-ho:

Em baso en aquestes dades. El PIB del primer trimestre va ser del 2,5%. Com que la dada és interanual, això vol dir que el trimestre II-07 va tenir un punt més de creixement que l'actual, II-08, ja que la diferència és el que es va créixer el segon trimestre de 2007 (comptabilitzat en el 2,5% però no en el 1,5%) menys el que s'ha crescut aquest segon trimestre (comptabilitzat en l'1,5% però no òbviament en l'anterior dada). La resta de components (els altres tres trimestres) són iguals en les dues xifres. Les dues equacions queden així:

II-07 + C = 2,5
II-08 + C = 1,5
-----------------
II-07 - II-08 = 1 ; o el que és el mateix: II-08 = II-07 - 1

La qüestió és doncs estimar aquest II-07. A principis del 2007, el creixement vorejava el 4%. El cas però és que el trimestre II-07 el creixement va passar a 3,8%. Això indica un segon trimestre dues dècimes més fluix que el del 2006, que va marcar una dada del 3,6%, idèntica a la del primer trimestre del 2006, i que mostra doncs que el creixement d'aquell trimestre va ser igual al de 2005 (que tenia un creixement interanual del 3,3%). Sense anar més lluny en el temps (és enrevessat però és la manera a falta de dades purament trimestrals) podem deduir que:

- Partint d'aquest 3,3%, si el repartim en trimestres de la manera fàcil (dividint per 4), tenim una dada aproximada de 0,8% el segon trimestre de l'any 2005.
- Seguint el raonament a l'inrevès, l'any 2006 vam tenir també un 0,8%.
- L'any 2007 va ser dues dècimes més baix, per tant, 0,6%.
- Com a conseqüència, si el PIB d'aquest segon trimestre és un punt inferior al de l'any passat, el PIB d'aquest trimestre és clarament negatiu.

Segons el càlcul realitzat tenim en concret que aquest segon trimestre hem crescut un -0,4%. És possible que la hipòtesi original (el 0,8% del II-05) estigui lleugerament esbiaixada ja que hem simplement repartit el creixement en quatre parts iguals i és probable que hi hagués algun trimestre superior i algun inferior. Però fins i tot en el supòsit que en comptes d'un 0,8% fos un 0,9 o un 1, continuem tenint un increment del PIB negatiu en l'actualitat.

D'aquí a tres mesos doncs, si les coses no s'han capgirat completament, entrarem en recessió segons les dades oficials i la definició de manual (dos trimestres amb creixement del PIB negatiu). Però és possible que no ho llegim als diaris fins entrat el 2009, quan les dades interanuals, les que anuncia el departament i utilitzen els periodistes, confirmaran el que les trimestrals ja anuncien. S'haurà perdut més temps encara. Mentrestant, en Castells fa de violinista del Titanic i ahir deia que estem en un moment d'alarmisme excessiu. Deu ser que ell encara no veu ni sent la gent que s'ofega.

LXXVIII i últim campionat de lliga

Sorprenentment, un dels arguments més recurrents que utilitzen els unionistes en el seu intent de preveure conseqüències fatals en cas d'independència és el futbol. Es veu que el fet que el Barça hagi de disputar una lliga catalana de "segona fila", a l'estil de l'escocesa, i no puguem gaudir dels tradicionals i emotius partits contra el Numància o l'Almeria ens ha de fer repensar i decidir que volem continuar en aquest negoci tan ruïnós.

Encara més sorprenent és que n'hi ha que quan senten aquest argument sentimental els sobrevenen dubtes. Doncs bé, els que per gaudir de la lliga espanyola posarien en joc el futur dels seus fills més val que aprofitin aquesta temporada, perquè sembla que la xauxa s'acaba. I és que la crisi també arriba amb força al futbol, com no podia ser de cap altra manera, ja que ajuntaments i empreses patrocinadores usaven precisament diners del boom de la construcció per finançar els seus clubs locals. I ara, un cop que la font ha deixat de rajar, els que ho pateixen són empleats i jugadors dels clubs que acumulen mesos sense cobrar.

Si la temporada passada acabava amb algun equip tocat, aquesta ja té problemes per començar, i els jugadors amenacen amb una vaga si la situació no es resol. Així que podem esperar un campionat ple d'incidències, amb equips que es plantin, sobretot a les categories inferiors, però possiblement també a primera divisió. I com que els diners no tornaran cap a aquest món, es farà més evident que mai la diferència entre equips grans, els que poden moure diners perquè juguen a la divisió de l'espectacle mediàtic, i la resta de petits. És per això que si els equips grans es mouen de forma intel·ligent el que procuraran és iniciar definitivament el moviment per a crear una lliga europea, un campionat realment mediàtic i econòmicament rendible. El fet que altres països europeus com Itàlia també s'enfrontin a una crisi econòmica ho facilita encara més.

Un campionat així, amb partits Barça-Inter o Milan-Manchester cada cap de setmana, en front als Betis-Recreativo o Sporting-Getafe que, sense desmerèixer aquests equips, no tenen cap interès per a l'aficionat mitjà, no només crea sinèrgies econòmiques molt interessants per als seus participants, sinó que beneficia també en cert grau als que no hi tindran accés. Així, la creació d'un campionat de lliga català sense el condicionant que suposa tenir un equip molt per damunt de la resta proporcionaria un important foment de l'esport de base, i l'accés a primera fila a molts equips catalans ara debatent-se per sobreviure lluny de l'atenció dels espectadors. Certament, no és el mateix un Nàstic-Girona si és a segona divisió que si hi ha en joc un campionat nacional. I més encara si guanyar-lo pot comportar la participació en la principal competició de l'esport, com seria aquesta lliga europea.

Així doncs es maten diversos ocells d'un mateix tret, i entre ells aquest sentiment de dubte que presenten algunes persones sobre què passa amb el futbol si decidim tenir estat propi. No hi ha res a patir, perquè el Barça-Madrid el continuarem tenint, i amb molt més en joc que fins ara. Les properes turbulències en el futbol ocasionaran doncs, a banda dels titulars de la premsa esportiva i els maldecaps per als involucrats, una bona oportunitat per a crear unes estructures millors que les que existeixen actualment, i un argument menys per als unionistes. I no en van precisament sobrats.

Parlament de fireta, debat de fireta

Al Parlament avui s'ha fet un pas endavant i s'ha parlat obertament de la crisi i del que això comporta. Al debat, Montilla, que a diferència de ZP no té tanta mania amb les paraules, ha reconegut la situació. Els socis de govern han indicat que estem en el camí i l'oposició ho ha negat i els ha recriminat l'optimisme de fa uns mesos. Ah, i Iceta ha continuat fent el ridícul atribuint-ho tot al que passa a fora. I pràcticament no hi ha més a comentar.

Perquè tot i que simbòlicament pot estar molt bé mostrar que els polítics catalans s'interessen per la situació, el fet és que sense poder real a no ser que siguis Prat de la Riba és difícil fer coses de profit. Està bé que es congelin el sou (millor encara si se'l reduïssin), però això no solucionarà res. Per sort, la constatació que amb el poder que tenim no podem fer res de rellevant va creixent dia a dia, i té com a conseqüència lògica el sobiranisme. Perquè, per estar manats per idiotes i mentiders, no ens en cal anar a buscar-ne a Madrid. Ara només cal demostrar que aquí hi ha gent que ho pot fer millor. És així?

How to dismantle a systemic bomb

La llei de Murphy diu que si alguna cosa pot anar malament, hi anirà. Més ens val que, com ha passat molts cops històricament, aquesta llei torni a fallar, perquè tal com van les coses estem ben arreglats. I és que, si no en teníem prou amb pisos, hipoteques, bancs, borsa, Lehman, Freddie i Fannie, petroli, inflació, euro/dòlar, decreixement, crisi i tota la resta de paraules negatives que ens poden venir al cap quan parlem de la situació actual, només falta que hi haguem d'afegir ara la paraula guerra.

El cert però és que aquest factor amenaça amb ser el cigne negre que trobàvem a faltar. Quan ja semblava clar que l'administració americana no atacaria Iran (almenys no l'actual, i no és d'esperar d'Obama), Bush dóna llum ambre a Israel per a que continuï els preparatius.

“Ambre significa continueu amb els preparatius, estigueu llestos per un atac immediat i digueu-nos quan esteu preparats”

Israel, que ja havia dit que un atac és inevitable tal com van les coses, el que menys necessita és aquest tipus de missatges per animar-se. Perquè si hi ha alguna cosa que pot empitjorar molt les coses ara mateix és un atac a Iran. No només per a Israel (que hi té molt a perdre ja que Iran sense armes nuclears té igualment un gran poder de destrucció), també per als EUA, amb moltes bases a la regió, tot i que potser creuen que el vell recurs d'una guerra és el que necessita la seva economia, oblidant-se dels efectes nefastos de la de l'Iraq. Però més enllà d'això, els problemes allà són una amenaça mundial. Un atac d'Israel a instal·lacions nuclears pot venir acompanyat d'un contraatac iranià que vagi escalant la situació en pocs dies (de fet, en poques hores) fins al punt en què Iran tanqui l'estret d'Ormuz, per on passa fins al 40% del petroli del món. Això en dispararia el preu en pocs moments, en una cursa de pànic que portaria el cru a nivells inimaginables, fàcilment duplicant el preu actual i proporcionant el cop mortal que faltava a l'economia.

Davant aquest escenari (del que només en veiem el vessant econòmic, molt més tràgic en conjunt)... qui pot tenir interès a atacar l'Iran? Ningú amb un mínim de sentit comú. Ahmadinejad sap que té totes les cartes i a banda d'estar convençut que ningú l'atacarà pot usar aquesta posició de força per aconseguir els seus objectius. Però si es tracta de sentit comú, que vagi amb compte perquè els israelians amb el Líban van demostrar que no parlen per parlar, i si se senten amenaçats actuaran en conseqüència, amb Obama o sense.

El mínim que pot fer doncs l'administració americana, si és que li queda algun interès per actuar per al bé comú, és justament deixar de jugar a aquest joc i apostar clarament per la diplomàcia. Tenen suficients problemes com per buscar-se'n més, i a més a més una declaració que tranquilitzi els ànims pot tenir un efecte positiu per al petroli, ja que el factor número 1 que mou els especuladors són les tensions geopolítiques. Però és clar, que aquest deixi de pujar de preu potser no és un objectiu, quan les butxaques dels que són a la Casa Blanca augmenten de pes amb un petroli car.

El cigne gris

Encara que aquest sigui un blog centrat en Catalunya, hi ha coses que ens afecten perquè afecten a nivell global i per tant val la pena donar-hi un cop d'ull. Si hi ha un país que ho passarà pitjor que Espanya els propers anys són els Estats Units. La seva economia no pot sortir de l'espiral d'autodestrucció en què ha caigut per mèrits propis, i ja només s'espera un catalitzador per a consumar la debacle.

Les importants recents caigudes en borsa de Freddie Mac i Fannie Mae (gràfic) són especialment greus per dos motius. Les dues són agències que compten amb el suport de facto del govern dels EUA, i són una peça clau en l'entramat de convertir les hipoteques en paperets repartits per tot el món. Compren hipoteques als bancs, les agrupen i les converteixen en securities, que venen a continuació. Així doncs, és la següent baula de la cadena dels impagaments, i ara es troben en que han garantit uns diners per unes hipoteques que no podran cobrar. El resultat lògic seria la bancarrota, i el traspàs d'aquest forat a qui va comprar els seus títols (inversors americans i estrangers, fons de pensions, etc). Però no estem parlant d'un forat qualsevol, sinó d'un de bilions de dòlars. Dels bilions nostres. Un forat com mai ha existit.

I el segon motiu de gravetat és que tal bomba de rellotgeria per al sistema financer pot haver estat activada. La magnitud de les pèrdues que estan sofrint aquests dos valors és molt semblant a la que va sofrir Bear Stearns una setmana abans del seu desastrós final. I reflecteix la pèrdua de confiança del mercat no només en les dues agències, sinó, de fet, en els propis Estats Units com a creditor. Fannie Mae va ser creada el 1938 pel govern americà com a part del New Deal i un cop es va privatitzar, l'any 1968, es va crear Freddie Mac, directament de forma privada, com a forma de competència. Així doncs, cap de les dues és actualment pública, però la relació amb l'administració americana sempre ha estat molt íntima, i sempre s'ha cregut que tal peça fonamental del sistema seria salvada en cas de necessitat.

Per aquest precís motiu és, doncs, tan greu que s'hagi perdut la fe en les dues agències, ja que implica que, o bé també s'ha perdut en l'administració americana, o bé es creu que aquest vincle de salvació pot no fer-se efectiu. El govern americà es planteja què fer, i mentrestant, l'editorial d'avui del Wall Street Journal analitza els números i creu que la solució és... recapitalitzar les companyies amb els diners dels contribuents. Cosa que no serviria de res, com no serveix per apagar un foc posar-hi més llenya. L'alternativa, deixar-les caure, però, fa massa por.

Tenim doncs un col·lapse anunciat en marxa. Si no s'actua, el pànic que s'ha pogut anar esquivant al llarg de l'any pot tornar aquest estiu, aprofitant les vacances, tal com va passar el 2007. De fet, però, aquest cop això és tan esperat i dins els pronòstics (per exemple, fa un mes el RBS emetia una alerta, així com també el BIS), que si passa no es podrà considerar realment un cigne negre. Com a molt, una mica gris.

I de fet, el que estigui tan anunciat causa paradoxalment l'efecte que pugui no passar de seguida. En el sistema financer les conseqüències, ho estem veient, arriben amb retard i gradualment, poc a poc, excepte si hi ha algun episodi de pànic entre inversors. Així que aquest apocalipsi financer podria fer-se esperar mentre les condicions van empitjorant. És probable que l'administració americana opti per salvar les agències, però personalment crec que no ho faran amb diners procedents d'impostos sinó a través d'algun mecanisme com els que ha inventat recentment la Fed, que de fet l'únic que acabarà provocant és més inflació, perquè introdueixen diner que no hi hauria de ser. I no solucionarà res, tal com una injecció d'aire en una roda rebentada no arregla el problema, simplement retarda el moment en què la roda quedarà totalment desinflada.

Sigui com sigui, una resposta d'aquest estil permetria efectivament evitar el col·lapse de forma temporal, amb altres efectes col·laterals com una probable remuntada de les borses (solen marcar un terra en les intervencions en moments de màxima incertesa, com va passar el març). Però també es donaria un nou impuls, encara que potser no a curt sinó a mig termini, a la destrucció del dòlar i l'encariment de petroli, aliments i matèries primes. Una solució doncs que potser evitarà que algú salti per la finestra a Wall Street, però que no afavorirà en el fons ni als EUA ni a la resta del món. Segurament per aquest tipus de decisions l'FMI, ja sense Rato, farà la seva feina i investigarà a fons el sistema financer americà, com si d'una república bananera es tractés. Tota una humiliació.

Però és normal que aquestes fugides endavant siguin la resposta, perquè de solució real a hores d'ara no se'n veu cap. El sistema financer sembla abocat a l'hecatombe. Mentrestant, potser Lehman Brothers o Merril Lynch es trobin amb problemes i hagin de ser comprats per evitar un efecte dominó, o Citigroup continuï caminant com un zombi com els darrers mesos. Si fins ara seguíem la cotització de Fannie Mae i Freddie Mac per veure venir la següent etapa de la crisi de crèdit, ara, ja que la Fed -tot i ser en realitat un banc privat- no cotitza, es pot començar a mirar la de JPMorgan, que més que un banc és un altre pilar del sistema financer, i està decidit a comprar qui sigui perquè aquest no s'enfonsi. Quan veiem caigudes en aquest valor de l'ordre del 20% al dia, és que el preocupant final és molt a prop.

Mary Celeste

Fa certa llàstima comentar el tema del congrés d'Esquerra. Aquest blog es fonamenta sobre la base que en un parell d'anys la situació econòmica haurà arribat a nivells insostenibles i oferirà l'oportunitat de presentar als catalans un projecte sobiranista amb garanties de ser escoltat. Però una de les condicions per que això passi és tenir els líders adequats en els moments adequats, per a que puguin fer els moviments adequats. I en això no sembla que Esquerra vulgui col·laborar-hi.

Tot i que el congrés no es va desenvolupar de forma precisament il·lusionant, sempre quedava la possibilitat que un cop Puigcercós assumís la direcció, decidís fer una nova versió d'ell mateix de cara a aquesta nova etapa. Un mes després, havent llegit l'entrevista que ahir publicava l'Avui, no hi ha res que faci pensar que així serà. Puigcercós parla del mateix de sempre i amenaça com sempre, sense cap credibilitat. Continua en un camí que no porta enlloc, justament en un moment en què hauria de tenir clar cap on es vol anar.

Qui ho havia de dir fa no pas gaire, en l'època del pacte Mas-ZP, que hauríem de posar de nou l'esperança en CDC. Però ara mateix aquesta sembla l'opció viable. Convergència afronta un congrés aquest cap de setmana amb bones perspectives de que hi surtin propostes interessants de cara al futur. De ben segur que l'ambigüitat pròpia del partit serà present en les ponències, però l'ala més sobiranista comença a imposar-se i a fer veure que aquest és l'únic camí possible, ben al contrari del que passa en els darrers temps a Esquerra. Felip Puig s'afina, i diu coses com que "com més sobirania, millor respondrem a la crisi econòmica". I a més, incorporacions com les d'Alfons López Tena o Àngel Colom comencen a donar forma al projecte de Casa Gran.

Així doncs, caldrà estar atents al que passi aquest cap de setmana a CDC. Pel que fa a Esquerra, només resta esperar que algú agafi per fi el timó i torni a enfilar el camí de la sobirania. Mentrestant, seguirà com un vaixell sense rumb, a mercè de les ones que vinguin, vagant sense direcció concreta. Perdent-se en discussions estèrils, perquè s'arreglen totes amb un Estat.

Culpables (I): Rodrigo Rato

Si es pregunta a algú del PP sobre aquest ex-ministre econòmic probablement se li il·lumini la cara i l'elevi a continuació als altars. Fins i tot algun socialista és possible que el vegi com un mag del creixement. El cert, però, és que Rodrigo Rato és una gran mentida, un bluff. I no només això, és un dels culpables més rellevants de la bombolla immobiliària i, per tant, de la situació econòmica actual i futura. I això no ho dic jo, sinó que en el seu moment ell mateix ho reconeixia.

Rato trobava alts els preus de l'habitatge en l'inici de la primera legislatura del PP, l'any 96. I continuava veient-ho com un problema al final de la segona, set anys després. Com pot algú passar-se dues legislatures sense fer uns deures que coneix des del principi? No era la seva feina intentar resoldre els problemes? El fet és que per molt que s'adonés que era quelcom a millorar, no es va mostrar conscient de la dimensió del problema, quan aquest no havia fet més que empitjorar.

Si cerquem el perquè d'aquesta aparent inconsciència, tenim dos candidats, com de costum en aquests casos. Pot ser ignorància o bé mala fe. Podia ser que realment pensés que Espanya tenia un motor sòlid i que, amb el pas dels anys, s'hagués acostumat a la situació veient que les conseqüències semblaven més aviat positives, tot oblidant les bases. O bé podia ser que davant el fet d'haver d'acceptar que havia construït un immens palau sobre un munt de sorra i que tot el creixement de què podia presumir davant els seus amics estrangers se sustentava en una estafa generacional, preferís obviar la realitat i esperar que amb el temps les coses d'alguna forma se solucionessin. Al capdavall, quan un espera ser el proper president no es tirarà pedres sobre la seva teulada, oi? Més val triar el camí fàcil.

Però Rajoy va ser el candidat, i Rato va decidir desaparèixer de la política i anar-se'n cap a l'FMI. Al capdavall en cercles econòmics tenia prestigi, tot i que costa de trobar mèrits a algú que creu uns mesos abans del corralito que Argentina té uns bons fonaments. Cal creure en teories conspiratòries, com les que expliquen el seu càrrec actual a Lazard, per explicar la seva trajectòria. I és que, com va dir en Sala i Martín fa ja un temps,

don Rodrigo ja no és el ministre d’Economia d’un país insignificant. És el director de l’FMI i l’FMI és, no ho oblidem, la institució que se suposa que ha de vetllar, ni més ni menys, per l’estabilitat econòmica mundial

En Rato va sortir de l'FMI l'any passat, i com podem observar a la vista dels esdeveniments, ha fet una gran tasca en la seva lluita per l'estabilitat econòmica mundial. I sense entrar a valorar els seus motius, resulta curiós que tampoc aquí es queda quan esclaten els problemes que s'han anat gestant durant els anys del seu mandat.

Tornant però a l'etapa de ministre, Rato, doncs, era conscient del problema quan va començar, i es va passar molt temps amenaçant als ajuntaments, de qui parlarem un altre dia, per la seva dependència financera i la seva col·laboració en l'augment del preu de l'habitatge. Però malgrat les possibles bones intencions al principi, les coses a nivell pràctic no van passar del "sí, s'hi hauria de fer alguna cosa". Així, la seva inactivitat i incapacitat de buscar solucions i alternatives van permetre a la bola anar rodant i fer-se més gran. Però no només va actuar perjudicialment per deixadesa. Davant les circumstàncies de principis de la dècada, tot aprofitant els baixos tipus d'interès es va dedicar a promoure l'habitatge com a fórmula d'estalvi. De ben segur que algun dels propietaris d'avui en dia que van partir d'aquesta premissa del "totxo segur" tindria alguna pregunta a fer-li ara, com ara que on són els estalvis quan l'únic que et queda és negative equity. Al mateix temps, es vanagloriava de que la bombolla hagués provocat un augment del patrimoni, tot obviant que per la mateixa raó havia també augmentat l'endeutament. Per cert, curiós en aquest penúltim enllaç que Rato expliqués que només veia possible una correcció brusca del mercat immobiliari si es produïa un augment de l'atur, de la inflació i una pujada de tipus. Un escenari improbable, oi? Se sent des d'aquí l'eco de la bombolla rebentada. Ah perdó, que no, no n'hi havia.

En definitiva, Rodrigo Rato, com a ministre d'economia, es va beneficiar de les sinèrgies d'una bombolla que podia haver aturat, però que va preferir inflar per aconseguir millors números i un bon càrrec futur. Enhorabona, perquè això sí que ho va aconseguir. L'altra cara de la moneda, la de les conseqüències, la que pagaran els ciutadans, ha anat quedant poc a poc desvinculada d'ell, i és oblidada pel pas del temps la seva implicació en la situació actual. Però això no el fa menys culpable d'afavorir, per acció i omissió, un model de creixement que s'ha provat erroni i insostenible.