Culpables (I): Rodrigo Rato

Si es pregunta a algú del PP sobre aquest ex-ministre econòmic probablement se li il·lumini la cara i l'elevi a continuació als altars. Fins i tot algun socialista és possible que el vegi com un mag del creixement. El cert, però, és que Rodrigo Rato és una gran mentida, un bluff. I no només això, és un dels culpables més rellevants de la bombolla immobiliària i, per tant, de la situació econòmica actual i futura. I això no ho dic jo, sinó que en el seu moment ell mateix ho reconeixia.

Rato trobava alts els preus de l'habitatge en l'inici de la primera legislatura del PP, l'any 96. I continuava veient-ho com un problema al final de la segona, set anys després. Com pot algú passar-se dues legislatures sense fer uns deures que coneix des del principi? No era la seva feina intentar resoldre els problemes? El fet és que per molt que s'adonés que era quelcom a millorar, no es va mostrar conscient de la dimensió del problema, quan aquest no havia fet més que empitjorar.

Si cerquem el perquè d'aquesta aparent inconsciència, tenim dos candidats, com de costum en aquests casos. Pot ser ignorància o bé mala fe. Podia ser que realment pensés que Espanya tenia un motor sòlid i que, amb el pas dels anys, s'hagués acostumat a la situació veient que les conseqüències semblaven més aviat positives, tot oblidant les bases. O bé podia ser que davant el fet d'haver d'acceptar que havia construït un immens palau sobre un munt de sorra i que tot el creixement de què podia presumir davant els seus amics estrangers se sustentava en una estafa generacional, preferís obviar la realitat i esperar que amb el temps les coses d'alguna forma se solucionessin. Al capdavall, quan un espera ser el proper president no es tirarà pedres sobre la seva teulada, oi? Més val triar el camí fàcil.

Però Rajoy va ser el candidat, i Rato va decidir desaparèixer de la política i anar-se'n cap a l'FMI. Al capdavall en cercles econòmics tenia prestigi, tot i que costa de trobar mèrits a algú que creu uns mesos abans del corralito que Argentina té uns bons fonaments. Cal creure en teories conspiratòries, com les que expliquen el seu càrrec actual a Lazard, per explicar la seva trajectòria. I és que, com va dir en Sala i Martín fa ja un temps,

don Rodrigo ja no és el ministre d’Economia d’un país insignificant. És el director de l’FMI i l’FMI és, no ho oblidem, la institució que se suposa que ha de vetllar, ni més ni menys, per l’estabilitat econòmica mundial

En Rato va sortir de l'FMI l'any passat, i com podem observar a la vista dels esdeveniments, ha fet una gran tasca en la seva lluita per l'estabilitat econòmica mundial. I sense entrar a valorar els seus motius, resulta curiós que tampoc aquí es queda quan esclaten els problemes que s'han anat gestant durant els anys del seu mandat.

Tornant però a l'etapa de ministre, Rato, doncs, era conscient del problema quan va començar, i es va passar molt temps amenaçant als ajuntaments, de qui parlarem un altre dia, per la seva dependència financera i la seva col·laboració en l'augment del preu de l'habitatge. Però malgrat les possibles bones intencions al principi, les coses a nivell pràctic no van passar del "sí, s'hi hauria de fer alguna cosa". Així, la seva inactivitat i incapacitat de buscar solucions i alternatives van permetre a la bola anar rodant i fer-se més gran. Però no només va actuar perjudicialment per deixadesa. Davant les circumstàncies de principis de la dècada, tot aprofitant els baixos tipus d'interès es va dedicar a promoure l'habitatge com a fórmula d'estalvi. De ben segur que algun dels propietaris d'avui en dia que van partir d'aquesta premissa del "totxo segur" tindria alguna pregunta a fer-li ara, com ara que on són els estalvis quan l'únic que et queda és negative equity. Al mateix temps, es vanagloriava de que la bombolla hagués provocat un augment del patrimoni, tot obviant que per la mateixa raó havia també augmentat l'endeutament. Per cert, curiós en aquest penúltim enllaç que Rato expliqués que només veia possible una correcció brusca del mercat immobiliari si es produïa un augment de l'atur, de la inflació i una pujada de tipus. Un escenari improbable, oi? Se sent des d'aquí l'eco de la bombolla rebentada. Ah perdó, que no, no n'hi havia.

En definitiva, Rodrigo Rato, com a ministre d'economia, es va beneficiar de les sinèrgies d'una bombolla que podia haver aturat, però que va preferir inflar per aconseguir millors números i un bon càrrec futur. Enhorabona, perquè això sí que ho va aconseguir. L'altra cara de la moneda, la de les conseqüències, la que pagaran els ciutadans, ha anat quedant poc a poc desvinculada d'ell, i és oblidada pel pas del temps la seva implicació en la situació actual. Però això no el fa menys culpable d'afavorir, per acció i omissió, un model de creixement que s'ha provat erroni i insostenible.