El cigne gris

Encara que aquest sigui un blog centrat en Catalunya, hi ha coses que ens afecten perquè afecten a nivell global i per tant val la pena donar-hi un cop d'ull. Si hi ha un país que ho passarà pitjor que Espanya els propers anys són els Estats Units. La seva economia no pot sortir de l'espiral d'autodestrucció en què ha caigut per mèrits propis, i ja només s'espera un catalitzador per a consumar la debacle.

Les importants recents caigudes en borsa de Freddie Mac i Fannie Mae (gràfic) són especialment greus per dos motius. Les dues són agències que compten amb el suport de facto del govern dels EUA, i són una peça clau en l'entramat de convertir les hipoteques en paperets repartits per tot el món. Compren hipoteques als bancs, les agrupen i les converteixen en securities, que venen a continuació. Així doncs, és la següent baula de la cadena dels impagaments, i ara es troben en que han garantit uns diners per unes hipoteques que no podran cobrar. El resultat lògic seria la bancarrota, i el traspàs d'aquest forat a qui va comprar els seus títols (inversors americans i estrangers, fons de pensions, etc). Però no estem parlant d'un forat qualsevol, sinó d'un de bilions de dòlars. Dels bilions nostres. Un forat com mai ha existit.

I el segon motiu de gravetat és que tal bomba de rellotgeria per al sistema financer pot haver estat activada. La magnitud de les pèrdues que estan sofrint aquests dos valors és molt semblant a la que va sofrir Bear Stearns una setmana abans del seu desastrós final. I reflecteix la pèrdua de confiança del mercat no només en les dues agències, sinó, de fet, en els propis Estats Units com a creditor. Fannie Mae va ser creada el 1938 pel govern americà com a part del New Deal i un cop es va privatitzar, l'any 1968, es va crear Freddie Mac, directament de forma privada, com a forma de competència. Així doncs, cap de les dues és actualment pública, però la relació amb l'administració americana sempre ha estat molt íntima, i sempre s'ha cregut que tal peça fonamental del sistema seria salvada en cas de necessitat.

Per aquest precís motiu és, doncs, tan greu que s'hagi perdut la fe en les dues agències, ja que implica que, o bé també s'ha perdut en l'administració americana, o bé es creu que aquest vincle de salvació pot no fer-se efectiu. El govern americà es planteja què fer, i mentrestant, l'editorial d'avui del Wall Street Journal analitza els números i creu que la solució és... recapitalitzar les companyies amb els diners dels contribuents. Cosa que no serviria de res, com no serveix per apagar un foc posar-hi més llenya. L'alternativa, deixar-les caure, però, fa massa por.

Tenim doncs un col·lapse anunciat en marxa. Si no s'actua, el pànic que s'ha pogut anar esquivant al llarg de l'any pot tornar aquest estiu, aprofitant les vacances, tal com va passar el 2007. De fet, però, aquest cop això és tan esperat i dins els pronòstics (per exemple, fa un mes el RBS emetia una alerta, així com també el BIS), que si passa no es podrà considerar realment un cigne negre. Com a molt, una mica gris.

I de fet, el que estigui tan anunciat causa paradoxalment l'efecte que pugui no passar de seguida. En el sistema financer les conseqüències, ho estem veient, arriben amb retard i gradualment, poc a poc, excepte si hi ha algun episodi de pànic entre inversors. Així que aquest apocalipsi financer podria fer-se esperar mentre les condicions van empitjorant. És probable que l'administració americana opti per salvar les agències, però personalment crec que no ho faran amb diners procedents d'impostos sinó a través d'algun mecanisme com els que ha inventat recentment la Fed, que de fet l'únic que acabarà provocant és més inflació, perquè introdueixen diner que no hi hauria de ser. I no solucionarà res, tal com una injecció d'aire en una roda rebentada no arregla el problema, simplement retarda el moment en què la roda quedarà totalment desinflada.

Sigui com sigui, una resposta d'aquest estil permetria efectivament evitar el col·lapse de forma temporal, amb altres efectes col·laterals com una probable remuntada de les borses (solen marcar un terra en les intervencions en moments de màxima incertesa, com va passar el març). Però també es donaria un nou impuls, encara que potser no a curt sinó a mig termini, a la destrucció del dòlar i l'encariment de petroli, aliments i matèries primes. Una solució doncs que potser evitarà que algú salti per la finestra a Wall Street, però que no afavorirà en el fons ni als EUA ni a la resta del món. Segurament per aquest tipus de decisions l'FMI, ja sense Rato, farà la seva feina i investigarà a fons el sistema financer americà, com si d'una república bananera es tractés. Tota una humiliació.

Però és normal que aquestes fugides endavant siguin la resposta, perquè de solució real a hores d'ara no se'n veu cap. El sistema financer sembla abocat a l'hecatombe. Mentrestant, potser Lehman Brothers o Merril Lynch es trobin amb problemes i hagin de ser comprats per evitar un efecte dominó, o Citigroup continuï caminant com un zombi com els darrers mesos. Si fins ara seguíem la cotització de Fannie Mae i Freddie Mac per veure venir la següent etapa de la crisi de crèdit, ara, ja que la Fed -tot i ser en realitat un banc privat- no cotitza, es pot començar a mirar la de JPMorgan, que més que un banc és un altre pilar del sistema financer, i està decidit a comprar qui sigui perquè aquest no s'enfonsi. Quan veiem caigudes en aquest valor de l'ordre del 20% al dia, és que el preocupant final és molt a prop.