El preu del petroli és (i serà) dirigit per l'especulació

Quan es fan prediccions es corre un risc: equivocar-se. Diuen que normalment només s'acostuma a tirar d'hemeroteca per a llegir prediccions acomplertes, i que per aquest motiu són tan corrents les prediccions. Si l'encertes, t'enduras el reconeixement, però si t'equivoques, les possibilitats són grans de que ningú se'n recordi. Així que els proposo l'exercici contrari. Anem a veure alguns dels que s'han equivocat amb el petroli darrerament.

Una bombolla?

Al llarg dels últims mesos s'han vist per la blocosfera i els mitjans de comunicació moltes opinions que, de fet, tenien el seu origen en el que Paul Krugman no ha parat de dir. Que l'especulació no tenia cap importància en el preu del petroli perquè aquest estava conduït per l'oferta i la demanda i el conseqüent peak oil. Krugman, que no s'ha cansat de fer el ridícul article rere article, demostrant no entendre res del funcionament dels mercats, no n'ha tingut prou amb això sinó que l'ha fet fer també a tots els que creien en la seva paraula com a "gran economista".

Amb, esperem, una mica més de criteri propi, però la mateixa quantitat de poques llums, el nostrat Sala i Martín també ficava la pota tot parlant-nos amb autosuficiència de la llei de l'oferta i la demanda. L'article no té desperdici, arribant a comparar els contractes de futurs amb travesses de futbol. Resulta que fins i tot ell s'equivoca, tot i que dubto que algun dia arribi a reconèixer el seu error. Com de costum, és la resta del món que no ha entès el que volia dir. No em malentenguis Xavier, no tinc res contra tu, però és que això dels futurs em va arribar a l'ànima.

Però no tothom s'ha equivocat. El ministre Miguel Sebastián, quatre dies abans d'iniciar la caiguda, apuntava impecablement les causes per les quals el petroli era un bombolla i n'era previsible la seva explosió. Un cop aquesta s'ha produït, també n'ha explicat el perquè. La veritat és que, tot i que sobretot en el segon article alguna cosa sigui matisable, proporciona tranquil·litat tenir almenys un ministre que no està tan perdut com tots els altres, i a més, comença a destacar com a possible substitut d'en ZP. Si s'ha de triar entre ell i la Chacón (que espero que fós una broma, però ni així fa gràcia) no hi ha color.

Un altre dels nostres referents, en Ramon Tremosa, mencionava tant a Krugman com a Sebastián en un article de to més neutre, per acabar amb conclusions que per ara es proven correctes. El mercat està dirigit per l'especulació, i una moderació del preu era esperable. Assegura però que els factors fonamentals, l'oferta i la demanda, evitaran la tornada a preus reduïts.

Resulta que no era tan inelàstic

Krugman ens deleita ara, després de la caiguda del cru, amb la idea que aquesta és reflex de la caiguda de la demanda, ja que el nivell d'aquesta no és sostenible als preus que havia arribat. Oh, miracle! El vell mantra de la inelasticitat del petroli, repetit en cada facultat com a exemple paradigmàtic i refermat pel mateix Krugman com un dels motius per al peak oil poques setmanes abans, es veu que no era cert. La demanda reacciona, i a quina velocitat, als canvis de preu. Arribar als $148 ens va convèncer a tots de deixar el cotxe, i en menys d'un mes hem reduït la demanda en un 20%.

Per si algú ho dubta, tot això no té cap mena de sentit. L'explicació a aquest tipus de moviments explosius en el preu de les commodities, a vegades de diversos punts percentuals en una sola sessió, és ni més ni menys que l'especulació. L'especulació no és dolenta per si mateixa, tal i com se sol caracteritzar, sinó tot al contrari, proporciona beneficis que la fan imprescindible en el funcionament actual dels mercats. No estic dient amb això que els preus no funcionin seguint el mecanisme de l'oferta i la demanda, sinó que aquesta oferta i demanda està composta en una part rellevant per especulació.

En el cas del petroli, gran part del final del recorregut a l'alça el van causar doncs els especuladors, però les dades mostren que va ser culpa precisament dels especuladors a la baixa, que van haver de recomprar allò que havien venut prèviament, degut al canvi de perspectives del petroli i a l'efecte cadena que es va produir en travessar sòlidament els 100$.

A mitjans de juliol aquestes posicions perdedores ja s'havien recomprat, pel que la pressió compradora s'havia atenuat. El petroli era molt a prop del nivell psicològic dels 150$ i el fet d'estar constantment als mitjans de comunicació començava a atreure petits inversors, que normalment no són els que mouen el mercat sinó els que l'alimenten amb els seus diners. La intervenció de la SEC va servir de catalitzador (com sol passar amb les intervencions) i els especuladors venedors van veure que era el moment de tornar-se a fer forts. El resultat és el que coneixem.

Menció especial per acabar mereixen tots aquells que fan previsions amb allò que els agradaria que passés només per influir sobre el mercat. Així, parlar en poc temps de petroli a 200, 300 o 400 no serveix més que per a posar aquestes xifres en el subconscient dels inversors i que així s'acostumin a elles. Són sobretot els productors (Gazprom, OPEP) els que s'han dedicat a això, però també els bancs, que juguen a dues bandes, formen part d'aquest grup que només fa prediccions segons els seus interessos, així que aquestes no s'han de veure com "el que pot passar" sinó "el que alguns volen que passi" o bé "el que alguns volen que pensem que passarà".

Tot i ser perfectament legítim, podria semblar injust dedicar-me a criticar prediccions fallides de tercers i no mullar-me, així que en propers escrits discutiré els escenaris de futur que veig més probables per a l'economia global i les possibles solucions per esquivar les conseqüències més perilloses i aprofitar les oportunitats.

Fets, no paraules

Què fer quan ets en un govern sense marge de maniobra? Montilla i PSC: la solució no és amenaçar amb no aprovar pressupostos. La solució és molt més clara, però no per això fàcil. Simplement: la resposta és la dimissió. Demostreu que sou on sou per a servir els interessos dels catalans i no uns altres. Dels ciutadans que us han votat, i no dels companys ideològics d'altres contrades. Doneu el cop a la taula i feu saber al conjunt dels ciutadans que no es pot acomplir la vostra tasca amb els recursos de què disposeu. Que la Generalitat no té sentit, perquè va camí de ser una institució arruïnada que no pot oferir els serveis que se li demanen. Perquè els diners que els ciutadans ofereixen per a pagar aquests serveis no es dediquen a això, sinó que acaben malgastats en funcionaris o infraestructures de dubtosa utilitat arreu de l'estat.

Quan un govern no pot servir als seus ciutadans, l'única sortida és plegar veles. La dimissió servirà per a evidenciar al gruix dels ciutadans la impossibilitat de continuar per aquest camí. La situació és greu, i no aconseguir ara un concert econòmic, un finançament on puguem administrar totalment els nostres recursos, es provarà fatal. Madrid no ens el donarà per les bones, només ho farà si l'alternativa és perdre tot recurs català, sigui per la nostra constitució com a estat sobirà, sigui per la nostra desfeta econòmica total.

Per tant, Montilla, ja que no creus en la primera via, ensenya'ls que ens dirigim cap al segon cas. I que no els servim de res sense força econòmica. Dimiteix, i t'escoltaran. Que es facin càrrec ells de pagar la sanitat, l'educació i la L9. Que recaiguin en ells les ires dels ciutadans, perquè són ells els qui gestionen la repartició dels recursos. Això no és irresponsable, ans al contrari, un gran exercici de responsabilitat. Si nosaltres no ens en sortim amb els diners que ells jutgen adequats, que vinguin amb la seva sapiència a demostrar-nos com es fa.

Montilla, escull. S'ha acabat l'adolescència, no ha funcionat. O passem a l'edat adulta o que els tutors ens gestionin els comptes. Amb la setmanada no en tenim suficient, i ja sabem que no ens l'augmentaran.

Jugant a Madrasi

El que passa en aquest país a l'agost és exasperant. Probablement, alguna universitat ja s'ha dedicat a fer un estudi de l'impacte econòmic que suposa parar i anar-se'n mig país de vacances al mateix temps. Això sí, no crec que aquest estudi el degués fer a l'agost. Aquest blog també contribueix a la tradició, ja que som gairebé a la meitat del mes i tot just n'és el primer missatge. En aquest cas, però, no degut a un període vacacional sinó precisament a compromisos professionals.

La professió política no hauria de ser precisament propensa a vacances, però com tots coneixem, n'hi ha molts que el dia que fan alguna cosa de profit sembla que mereixin paga extra. El dia 9 va passar i el finançament ens el pintem a l'oli. I la conseqüència més important és que... el PSC parla de no aprovar els pressupostos. El país se'ns enfonsa i els partits decideixen tornar al joc de la unitat, esperant que aquest cop ningú faci trampes.

Potser és un bon intent, però insuficient. No podem esperar més. No podem esperar a estar en fallida per donar el cop sobre la taula. La posició forta del PSC reflecteix que són conscients del moment terrible de les finances. Tal vegada fins i tot anteposaran el país al partit, tot recordant que, de fet, qui els paga el sou som els catalans, i els catalans també cerquen responsables. No ho fem quan ens toquen la llengua, l'educació, els transports públics o les infraestructures. Però, vés per on, potser ho farem el dia en què ens posem la mà a la butxaca i no hi trobem res. Així que més val no jugar-se-la.

Amb aquestes sensacions doncs tots els partits es posen a jugar al tacticisme. Els escacs de Madrasi són una modalitat en què les fitxes quan s'amenacen unes a altres fàcilment acaben paralitzades. Al final, o vas amb compte o tota la partida pot acabar bloquejada. Aquí anem pel mateix camí. Sense finançament, el país no acabarà la seva letàrgia a l'agost, sinó que la paràlisis s'estendrà poc a poc amb el tancament d'empreses i l'augment de l'atur. Això òbviament afecta per extensió la resta de l'estat. Però ells contesten amb acusacions, inconscients del fet que enrocar-se en aquestes posicions també els paralitzarà a ells.

Inconscients? Posem-nos en la seva pell. Madrid no ens nega el finançament perquè sí. A Madrid hi ha el mateix problema: no hi ha un duro, així que ara no poden estar pels capritxos dels catalans. A més, ells tenen el convenciment, compten totalment, amb la ja llegendària estupidesa dels catalans actuals. Zapatero ja ens va enganyar, i no va passar res. És més, allò va acabar provocant una fractura entre nosaltres. Per què ara hauria de ser diferent?

Espanya ens ha perdut tot el respecte, i fent honor a la seva història, ens explota com a les seves antigues colònies fins que es torni a quedar sense ous d'or. Hauria de ser visible per a qualsevol ciutadà català que el govern central ha deixat d'interessar-se pel seu benestar, i l'únic que li interessa són els diners que pugui recaptar per tal de tapar els forats que amb la seva incompetència ha generat. Però quan un govern no compleix la seva funció original, és responsabilitat dels ciutadans establir-ne un de nou que defensi els seus interessos.