Jugant a Madrasi

El que passa en aquest país a l'agost és exasperant. Probablement, alguna universitat ja s'ha dedicat a fer un estudi de l'impacte econòmic que suposa parar i anar-se'n mig país de vacances al mateix temps. Això sí, no crec que aquest estudi el degués fer a l'agost. Aquest blog també contribueix a la tradició, ja que som gairebé a la meitat del mes i tot just n'és el primer missatge. En aquest cas, però, no degut a un període vacacional sinó precisament a compromisos professionals.

La professió política no hauria de ser precisament propensa a vacances, però com tots coneixem, n'hi ha molts que el dia que fan alguna cosa de profit sembla que mereixin paga extra. El dia 9 va passar i el finançament ens el pintem a l'oli. I la conseqüència més important és que... el PSC parla de no aprovar els pressupostos. El país se'ns enfonsa i els partits decideixen tornar al joc de la unitat, esperant que aquest cop ningú faci trampes.

Potser és un bon intent, però insuficient. No podem esperar més. No podem esperar a estar en fallida per donar el cop sobre la taula. La posició forta del PSC reflecteix que són conscients del moment terrible de les finances. Tal vegada fins i tot anteposaran el país al partit, tot recordant que, de fet, qui els paga el sou som els catalans, i els catalans també cerquen responsables. No ho fem quan ens toquen la llengua, l'educació, els transports públics o les infraestructures. Però, vés per on, potser ho farem el dia en què ens posem la mà a la butxaca i no hi trobem res. Així que més val no jugar-se-la.

Amb aquestes sensacions doncs tots els partits es posen a jugar al tacticisme. Els escacs de Madrasi són una modalitat en què les fitxes quan s'amenacen unes a altres fàcilment acaben paralitzades. Al final, o vas amb compte o tota la partida pot acabar bloquejada. Aquí anem pel mateix camí. Sense finançament, el país no acabarà la seva letàrgia a l'agost, sinó que la paràlisis s'estendrà poc a poc amb el tancament d'empreses i l'augment de l'atur. Això òbviament afecta per extensió la resta de l'estat. Però ells contesten amb acusacions, inconscients del fet que enrocar-se en aquestes posicions també els paralitzarà a ells.

Inconscients? Posem-nos en la seva pell. Madrid no ens nega el finançament perquè sí. A Madrid hi ha el mateix problema: no hi ha un duro, així que ara no poden estar pels capritxos dels catalans. A més, ells tenen el convenciment, compten totalment, amb la ja llegendària estupidesa dels catalans actuals. Zapatero ja ens va enganyar, i no va passar res. És més, allò va acabar provocant una fractura entre nosaltres. Per què ara hauria de ser diferent?

Espanya ens ha perdut tot el respecte, i fent honor a la seva història, ens explota com a les seves antigues colònies fins que es torni a quedar sense ous d'or. Hauria de ser visible per a qualsevol ciutadà català que el govern central ha deixat d'interessar-se pel seu benestar, i l'únic que li interessa són els diners que pugui recaptar per tal de tapar els forats que amb la seva incompetència ha generat. Però quan un govern no compleix la seva funció original, és responsabilitat dels ciutadans establir-ne un de nou que defensi els seus interessos.