2009: problemes generen problemes

Sí, és el típic article de fi d'any. Anàlisi de l'any transcorregut i una ullada al que ens espera.

El 2008 ha estat l'any en què el món en conjunt ha pres consciència de la crisi on ens trobem. No encara de la magnitud real que té, però sí clarament de que els temps han canviat. A nivell espanyol, es començava l'any marcats per les eleccions. El PSOE ho negava tot i es perdia un temps preciós. Van guanyar les eleccions, però era un regal ben enverinat per a ZP.

No va ser fins a tornar de vacances que el Govern va acabar acceptant que hi havia un problema i que s'hi havia de parar degudament atenció. Prova d'això és el mateix motto del bloc, creat al juny, quan encara s'utilitzaven eufemismes com "desacceleració" o "aterratge".

També a l'estiu el petroli feia el cim a $150 i posava per ara final a un dels factors més preocupants a curt termini, la inflació generada pel seu encariment. Similarment, uns mesos més tard, l'euribor, una altra de les principals preocupacions de gran part de la població, començava el seu descens a partir del descens del BCE dels tipus d'interès. És un factor d'alleujament que notaran les famílies sobretot al llarg del 2009.

A nivell polític, a Catalunya, més decepció encara, aquesta és la conclusió més fàcil a treure. Els nostres dirigents no han demostrat estar a l'altura, i arrosseguen gran part del país cap a la decadència. Seran necessàries moltes cares noves a primera línia per poder confiar de nou en una classe totalment desacreditada. Això és però quelcom que necessita temps, per la qual cosa el 2010 es comença a visualitzar com una oportunitat que es tornarà a desaprofitar.

I així arribem a aquest 2009. "Problemes generen problemes", perquè serà un any en què les solucions que ja s'han començat a aplicar per a resoldre els problemes detectats, i totes aquelles solucions que es plantejaran aquest any, començaran a tenir efectes col·laterals. Una nova onada de més i pitjors maldecaps arribarà aquest 2009, i en gran part, seran generats per les decisions que s'han pres.

Serà segurament l'últim any que s'intentarà resoldre la crisi amb pedaços, però quan tothom sigui conscient que aquests no poden solucionar els problemes de fons ja serà massa tard. Aquesta és una llista de les coses que probablement passaran aquest 2009.

Món

• A grans mals, grans remeis. Els tipus d'interès continuaran el seu descens global. Això, però, no serà suficient, ja que el crèdit està paralitzat. Als EUA, i també a Espanya, s'encararan llavors mesures per arribar directament a les famílies (estil 400€ de ZP).

• Als EUA, constatació que han de refer els sectors productius de l'economia, i que s'ha de procedir a la devaluació del dòlar, encara que sigui de forma encoberta. A la Xina no li agradarà gens. Al Japó tampoc, però ells també necessiten la devaluació del yen.
  

• Europa es veurà obligada a moure fitxa si no vol tenir un súper-euro com a nova moneda de referència mundial. Però començaran a aparèixer veus que diguin que és aquest el paper que ha d'acceptar.

• El Tresor dels EUA, en fallida. El Govern cada cop necessita més diners, però no pot pagar els deutes i els inversors perden la confiança i fugen dels bons estatals. Obama requerirà l'ajuda de la Fed, però aquesta també té un límit.

• Obama es troba davant un dilema: ha de crear dòlars perquè creu així ajudar els americans, però els xinesos demanen un dòlar fort. Obama tria imprimir.

• La Xina, ja ho hem dit, no s'ho pren gens bé... amb el que això pugui voler dir.

• Més inestabilitat: Rússia i els països àrabs necessiten un petroli més car. Faran el que calgui per aconseguir-lo.

• Més països segueixen el camí d'Islàndia, entre ells països de l'Europa de l'est i fins i tot potser algun de la zona euro. Seguiran caient empreses importants i administracions locals.
  

• Comença el debat seriós sobre la introducció d'una nova moneda als EUA.

• Obama salvarà finalment el sector automobilístic (pràcticament nacionalitzant-lo) abans de l'abril.
  

Societat

• Començaran les mobilitzacions, i serà convocada una vaga general.

• Més escàndols d'estafes i corrupció.

• L'atur continua disparant-se, a més del 15%.
  

• La delinqüència i la inseguretat s'incrementen gradualment. Més xenofòbia.

• La morositat s'incrementa fins a grans xifres els dos primers trimestres. A partir d'aquí, caixes d'estalvis i bancs en dificultats desmunten el mite del sistema bancari espanyol

• No obstant, possiblement hi haurà un lapsus de temps entre mitjans i finals d'any en què, com en un ull d'un huracà, semblarà que els problemes comencen a remetre.
  

Catalunya

• Creix el descrèdit del PSC, i del tripartit per extensió. ICV i ERC no es volen veure afectats i es desmarquen d'algunes decisions.

• No obstant, cap altre partit se'n beneficia de forma important, sinó que creix el rebuig polític.
  

• En general, tot anirà a pitjor. Ens haurem d'aferrar al Barça per tenir alegries col·lectives.

Precisar dates per a fets concrets, el timing, en general és difícil ja que depenen de moltes variables. I és difícil pronosticar la segona meitat del 2009, perquè depèn de com vagi la primera part, però probablement tindrem aquest efecte "ull d'huracà" després d'uns primers mesos moguts.

Hi ha un risc real de guerres ja que la història demostra que és una sortida recurrent als problemes econòmics. Els detonants de les guerres són a vegades fets puntuals inesperats, per la qual cosa és difícil predir-les. Però, a hores d'ara, cap guerra important sembla imminent.

Doncs bé, no són unes previsions de flors de colors com les que fins fa poc feien tots els organismes dedicats a això, però és important no tancar-se davant la realitat, que no té bon aspecte. 2009 serà pitjor que 2008... però millor que 2010.

Catalunya, oficialment en recessió. I aquí ningú no se n'assabenta.

Aquest divendres l'Idescat va publicar les dades del PIB català del tercer trimestre. Sembla però que el conjunt dels periodistes del país van decidir tirar d'agència i passar de llegir-se les dades publicades, ja que, copio textualment:

La desacceleració continuada de la majoria de components del PIB de Catalunya confirmen l'escenari de recessió econòmica, que presentant en aquest període una variació intertrimestral del PIB negativa per segon trimestre consecutiu (-0,2% en el tercer trimestre del 2008 i -0,1% en el segon).

En aquest bloc, però, això no és cap sorpresa, sinó una confirmació. Vam advertir que això passaria exactament així tan aviat com al juliol, quan explicàvem que, al contrari del que es deia als mitjans, el PIB havia decrescut el segon trimestre. Hi vam tornar a l'octubre, quan van sortir les dades d'aquell segon trimestre, explicant que estàvem a dies de la recessió oficial. I alguns mitjans, encara que no direm noms, sabien que quan en Castells avancés dades del tercer trimestre seria oficial que Catalunya entrava en recessió.

Doncs això és el que va passar: pocs dies després, com des d'aquí s'havia advertit, el Departament d'Economia va dir que el PIB havia caigut una dècima al tercer trimestre. I així es com es va "informar" de la notícia en algun mitjà:

Les dades dels últims mesos mostren com l'economia catalana s'ha anat refredant fins a arribar al creixement negatiu del tercer trimestre de l'any. Si els números vermells es mantinguessin al quart trimestre, s'entraria tècnicament en recessió.

Les dades mostren això? Encara hem de creure que algun periodista es mira les dades? No, les dades indicàven que ja estàvem en recessió.

Però la majoria dels periodistes, al cap i a la fi, no són més que culpables per omissió. El Departament d'Economia, amb els seus jocs malabars, és qui va començar la intoxicació. Des d'aquí hem dit repetides vegades que el conseller Castells posa de manifest amb la seva actuació que o bé és un mentider o bé és un incompetent. Doncs bé, que dos dies abans de confirmar-se la recessió ell digui que aquesta pot arribar d'aquí uns trimestres ens fa decantar per la primera tesi.

En Castells és un mentider. Els mitjans li segueixen el joc. I tot per què? Tanta por fa dir que Catalunya ha entrat en recessió amb les dades a la mà abans que Espanya? Antoni, on són ara les "bones bases" de l'economia catalana?

En una conferència a Girona, ha reivindicat el paper de "lideratge" de Catalunya a nivell espanyol, tot dient que el sistema català té "molt bones bases".

En una cosa sí que té raó, en Castells. Seguim líders a nivell espanyol, encara que això a hores d'ara vulgui dir ser els primers en entrar en recessió.

Les borses són millors que l'IPC

Inflació o deflació... com podem saber qui porta la davantera? L'Índex de Preus al Consum fa anys que va deixar de ser un indicador econòmic per a passar a ser un instrument polític, però tot i això se segueix utilitzant amb el propòsit d'avaluar la inflació. Proposo un nou exercici: avaluem a partir d'ara la batalla inflació-deflació a partir de l'evolució de la borsa.

Molt probablement els apòstols de la deflació estaran plenament d'acord en això, ja que d'ells he escoltat les pitjors previsions per al Dow Jones, ja siguin els 4000 punts, 1000, o simplement la seva desaparició. En canvi, els que parlem de l'amenaça més imminent de la inflació ens solem fixar més en les commodities, ja siguin els aliments, l'or i la plata o el petroli. En realitat, però, no hauriem de tenir problema en fixar-nos únicament en la borsa, ja que actualment la correlació entre tots dos elements és força gran.

Posem-nos en una mica de context històric recent. El primer semestre de l'any l'amenaça era l'estanflació, de tal forma que la borsa queia (per les males previsions econòmiques que es reflectirien en els beneficis) mentre que sobretot el cru es disparava. En canvi, des de l'estiu els ecos deflacionistes s'han fet forts ja que el desapalancament ha fet realitat les seves prediccions i tots els índexs han caigut, sobretot precisament les commodities.

Al cap i a la fi, aquests moviments han reflectit el moviment del capital. De les borses es va dirigir a l'especulació amb matèries primeres, i un cop la por va arribar allà s'ha dirigit cap als bons dels governs, com a últim bastió del que es considera segur. La situació en aquest mercat ja és exagerada a hores d'ara i no pot acabar bé en cap dels escenaris (en parlarem properament). En el nostre, la inflació, els inversors acabaran sortint dels bons per buscar majors rendibilitats (potser també major seguretat), en commodities però també en borsa.

I és que si s'inunda el sistema de liquiditat, tornaran la cobdícia i les ganes d'arriscar per guanyar. I s'invertirà en qualsevol cosa que pugui pujar de preu. Això, òbviament, inclou les borses, que arribarien a nous màxims davant la sorpresa dels que prediuen que no els tornarem a tocar en vint anys. Però també el petroli o els aliments, que ens repercutiran aquesta inflació ràpidament en les compres del dia a dia. Com es veu, és un escenari de irracionalitat global que fàcilment porta a la hiperinflació, i passa per imprimir i repartir bitllets de forma indiscriminada per a combatre la crisi - quelcom molt semblant al que estan pensant els il·luminats del moment, des d'Obama fins a ZP.

Per descomptat un escenari així significaria la devaluació de totes les monedes que participin en aquesta orgia d'inversió, siguin el dòlar i el yen (els organitzadors de la festa) o l'euro (probablement participant, a la vista dels últims fets). Per no perjudicar les seves exportacions, la majoria de la resta de les sistemes monetaris també s'hi haurien d'apuntar. Això organitzaria una cursa global cap als actius tangibles com els que hem anomenat, però també l'or o la plata, a falta d'una moneda internacional que mantingui el valor.

Per descomptat tot això originaria moltes més conseqüències, però quedem-nos amb la idea del principi d'aquest post. A partir d'ara, cada pujada de la borsa serà un punt per a la inflació, i cada descens una victòria per a la deflació. L'augment significa que els inversors disposen de líquid i volen rendibilitzar els seus diners, mentre que la baixada és el contrari - necessitat de liquidació d'inversions, desapalancament i conservació en efectiu davant del progressiu augment del poder adquisitiu del cash. El Dow és avui als 8.600 punts. Si tornem a màxims (14.000) guanya la inflació. Si tornem al 1993 (3.500) guanya la deflació. Un moviment del 60%, el que primer succeeixi.

Deflació inflacionària

Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Quantes vegades ho hem sentit, i de que poc ens serveix haver-la escoltat. A tots en general, però sobretot, com no, a economistes i polítics, i a alguns dels que parlen en nom seu, periodistes i experts diversos.

I és que tots aquests a qui en un parell de mesos els ha vingut el pànic a la deflació, se'ls hauria de recordar que hi ha un assassí d'economies molt més implacable i ràpid anomenat inflació. No deu haver dormit bé darrerament el vençut Trichet, obligat a seguir el joc baixant tipus per evitar un súper-euro i que cada cop més mirades es dirigissin cap a ell com a responsable del deteriorament.

Doncs molt bé, es baixaran els tipus al zero, o a nivells negatius si és necessari (al capdavall, els tipus reals ja ho són). Es posaran totes les condicions que permeten que el monstre es desperti. L'excés de liquiditat eventualment vencerà la pròpia trampa de la liquiditat. I si això passa, la hiperinflació apareixerà.

Tot això ja ha passat abans, però com a addictes que creuen que "ells controlen", els responsables econòmics creuen que aquest cop sí, que són capaços d'administrar la quantitat de diners i els preus i aconseguir crear artificialment un equilibri màgic. De moment, a imprimir, per evitar la deflació. Però, de quina deflació estem parlant? De la deflació immobiliària, conseqüència d'una bombolla? Des de quan que un mercat torni a la racionalitat és dolent? Del reajustament dels marges comercials d'alguns establiments? Això no és ni més ni menys que un automatisme del mercat que l'ajuda a millorar, ja que els consumidors afavoriran els comerços amb millors preus. Llavors, quina és la deflació que fa por?

Doncs és una de naturalesa diferent. És la deflació de sous la que fa por. Producte de l'augment de l'atur, és d'una certa lògica pensar que a més possibles treballadors per a un lloc de treball, més baix serà el preu que s'haurà de pagar al candidat seleccionat. Simple oferta i demanda.

El problema és que la situació actual ho té tot menys simplicitat. Per començar, i això ja ens ho va ensenyar la història, els sous són rígids a la baixa, i sobretot tenen un important suport en el llindar de subsistència de cada treballador. Això vol dir que, si un treballador no pot amb el que cobra garantir la seva pròpia supervivència, simplement no farà aquesta feina. Preferirà reconvertir-se o emigrar, si alguna d'aquestes alternatives li proporciona més perspectives de futur. Tampoc a les empreses els interessa baixar els preus més avall d'un cert nivell que els garanteixi la viabilitat. Ho poden fer un cert temps, però si no hi ha expectatives de millora, simplement acabaran tancant abans que perdre més el temps i els diners. És el camí que segueixen les immobiliàries, per exemple, que prefereixen donar els seus actius als bancs abans de vendre'ls a un preu massa baix que al cap i a la fi no els salva de res.

En realitat doncs, una disminució com la que vivim de reducció del consum no té per què causar una deflació progressiva. Poden baixar els preus fins a uns certs nivells, a partir dels quals, cessarà l'activitat econòmica i per tant es reduirà l'oferta de productes. I la reducció de l'oferta és un altre factor inflacionari.

Per tot això explicat es pot donar que aquesta setmana, per exemple, el forner del barri hagi hagut de pujar el preu del pa, davant de tota la lògica que diu que els ha de baixar (partint del fet que el preu dels cereals ha caigut i del també descens de la capacitat de compra dels possibles consumidors). La realitat és que el productor de cereals deixarà de produir si no pot cobrir els costos, i el subministrador deixarà de transportar si tampoc pot sobreviure. Així, si els intermediaris apugen els preus per poder garantir la seva supervivència, també el forner haurà de fer el mateix pas. La cadena dels costos continua a l'alça perquè és rígida a la baixa, mentre els dirigents diagnostiquen i tracten una malaltia que no es té.

Potser, tant keynesians que són alguns, haurien d'escoltar el missatge més certer que va deixar escrit:

La principal dificultat resideix no en concebre les idees noves, sinó en defugir les velles, que estan rondant fins a l'últim plec de l'enteniment d'aquells que s'han educat en elles.

Potser és que és hora d'aplicar-se la lliçó i buscar noves solucions, diferents a tots els pedaços que s'estan plantejant.