Les borses són millors que l'IPC

Inflació o deflació... com podem saber qui porta la davantera? L'Índex de Preus al Consum fa anys que va deixar de ser un indicador econòmic per a passar a ser un instrument polític, però tot i això se segueix utilitzant amb el propòsit d'avaluar la inflació. Proposo un nou exercici: avaluem a partir d'ara la batalla inflació-deflació a partir de l'evolució de la borsa.

Molt probablement els apòstols de la deflació estaran plenament d'acord en això, ja que d'ells he escoltat les pitjors previsions per al Dow Jones, ja siguin els 4000 punts, 1000, o simplement la seva desaparició. En canvi, els que parlem de l'amenaça més imminent de la inflació ens solem fixar més en les commodities, ja siguin els aliments, l'or i la plata o el petroli. En realitat, però, no hauriem de tenir problema en fixar-nos únicament en la borsa, ja que actualment la correlació entre tots dos elements és força gran.

Posem-nos en una mica de context històric recent. El primer semestre de l'any l'amenaça era l'estanflació, de tal forma que la borsa queia (per les males previsions econòmiques que es reflectirien en els beneficis) mentre que sobretot el cru es disparava. En canvi, des de l'estiu els ecos deflacionistes s'han fet forts ja que el desapalancament ha fet realitat les seves prediccions i tots els índexs han caigut, sobretot precisament les commodities.

Al cap i a la fi, aquests moviments han reflectit el moviment del capital. De les borses es va dirigir a l'especulació amb matèries primeres, i un cop la por va arribar allà s'ha dirigit cap als bons dels governs, com a últim bastió del que es considera segur. La situació en aquest mercat ja és exagerada a hores d'ara i no pot acabar bé en cap dels escenaris (en parlarem properament). En el nostre, la inflació, els inversors acabaran sortint dels bons per buscar majors rendibilitats (potser també major seguretat), en commodities però també en borsa.

I és que si s'inunda el sistema de liquiditat, tornaran la cobdícia i les ganes d'arriscar per guanyar. I s'invertirà en qualsevol cosa que pugui pujar de preu. Això, òbviament, inclou les borses, que arribarien a nous màxims davant la sorpresa dels que prediuen que no els tornarem a tocar en vint anys. Però també el petroli o els aliments, que ens repercutiran aquesta inflació ràpidament en les compres del dia a dia. Com es veu, és un escenari de irracionalitat global que fàcilment porta a la hiperinflació, i passa per imprimir i repartir bitllets de forma indiscriminada per a combatre la crisi - quelcom molt semblant al que estan pensant els il·luminats del moment, des d'Obama fins a ZP.

Per descomptat un escenari així significaria la devaluació de totes les monedes que participin en aquesta orgia d'inversió, siguin el dòlar i el yen (els organitzadors de la festa) o l'euro (probablement participant, a la vista dels últims fets). Per no perjudicar les seves exportacions, la majoria de la resta de les sistemes monetaris també s'hi haurien d'apuntar. Això organitzaria una cursa global cap als actius tangibles com els que hem anomenat, però també l'or o la plata, a falta d'una moneda internacional que mantingui el valor.

Per descomptat tot això originaria moltes més conseqüències, però quedem-nos amb la idea del principi d'aquest post. A partir d'ara, cada pujada de la borsa serà un punt per a la inflació, i cada descens una victòria per a la deflació. L'augment significa que els inversors disposen de líquid i volen rendibilitzar els seus diners, mentre que la baixada és el contrari - necessitat de liquidació d'inversions, desapalancament i conservació en efectiu davant del progressiu augment del poder adquisitiu del cash. El Dow és avui als 8.600 punts. Si tornem a màxims (14.000) guanya la inflació. Si tornem al 1993 (3.500) guanya la deflació. Un moviment del 60%, el que primer succeeixi.